a dos i dos ratlles

Un tresor amb història: Donació d'una pilota de drap, de l'any 1961, al club de pilota Albaida.  Reme té 12 anys i viu al Carrer de Baix, n. 11(Barri Sant Antoni), Albaida. Eixe dia no estava al balcó mirant la partida de "raspallot". Sa mare li havia manat ajudar-la a fer els dolços per a festes. El "granerer" (la persona que fa graneres, que en ven o les arregla) calfant les mans, la va encalar (penjar) al balcó de sa casa. No la van poder despenjar perquè no la van trobar (amagada entre les plantes). Eixe any al poble: es comprava una romana nova per a pesar els animals de l'escorxador; s'acabaven les obres de la nova caserna de la Guàrdia Civil; començaven les obres de cases del Gremi de Teixidors; es creava el comité per fer un institut nou; es canviava l'enllumenament de la Plaça Major...i es jugava a pilota pels carrers d'Albaida (del Real, Major, Aljorf, Verge de Gràcia).  Pilota de drap: hui en dia són difícils de trobar. Estan fetes

Vespra del 15 d'agost i, abans de res, vull felicitar a la dona dels meus ulls (filla no t'enfades; fill, tu segurament, ni fu ni fa, jaja) perquè demà és el seua natalici. Rosa, moltes felicitats i per molts més.  Ara sí, anem al gra que hui torna a hi haure blanura i a l'era no puc estar més per culpa de l'ull.  Fa més de 30 anys que em donen les vacances al mes d'agost i tinc que buscar un destí estiuenc de viatge. Ho tinc clar, ho sent família, però sí, soc un poc egoïsta triant sempre el mateix destí.  Trie la terreta dels pares.  Amb la globalització i l'internet, ara està de moda viatjar, conèixer altres espais, altres cultures, altres món. O això al menys diuen les agències de viatge, les teles, "arràdios" i eixe ull que tot ho veu i que abans estava darrere les estreles i galàxies i ara el portem dins de la butxaca i no dorm ni de dia ni de nit (internet i telèfon mòbil).  Jo porte 30 anys estiuant en la terreta sense cansar-me d'ella com

Deixe el gosset lligat en la barana. Entre en la carnisseria. Ens saludem i faig la comanda. Parlem un poc de tot i acabem parlant de pilota. En eixe mateix instant, per art de màgia, les agulles del rellotge es fonen. El temps s'atura. No avança. Continuem parlant de pilota. Ens abracem. Fa més de vint anys que ho fem. La vida ens depara moltes sorpreses al girar el cantó. Lleveu el braser i la tela al tendur que anem a entrar a l’estiu   i escarxofeu-se en el balancí amb l’escalfor del sol de juny i així podreu llegir més a gust el tastet sobre LA PILOTA A ALBAIDA . Quan estava fent els estudis universitaris (anys huitanta del segle passat), es parlava de (i es donava) la “microhistòria”. Si consulteu la viquipèdia, us la defineix com una branca dins de l'estudi de la història i té com a finalitat la investigació del passat en una escala molt xicoteta. El tipus més comú de microhistòria és l'estudi d'un poblet o una vila. El segle XXI i la pandèmia que acabem de p

El diumenge pel matí hi havia partida al carrer del Poble Dalt (La Vall de Laguar)   i estant allí, no podia perdre-me-la. Em van dir de marxar, fer d’home bo, però en eixe moment va arribar un jugador jove lesionat que eixe dia no podia jugar i li vaig cedir les ratlles. Em de deixar pas a les noves generacions. Elles són el present i el futur de la pilota valenciana. En un vist i no res, els blaus es van posar 1-9 i ens pensàvem que la partida s’acaba molt ràpidament. Però la pilota és redona i el color de la partida va canviar fins fer 5 jocs seguits l’equip roig i posar-se en un 6-9 , val per a fer el seté joc i molta emoció en la disputa de les ratlles. Ens acostàvem a les dues hores i tot per decidir. Al final, 6-10 per als blaus. Quan s’acaba la partida, tots dos equips junts van a desenfaixar-se i fer-se l’aperitiu que paga l’equip de casa (el roig).  A banda del resultat i donar l’enhorabona a l’equip blau, us voldria parlar dels AFICIONATS . En els primers jocs de la partid

  Fa uns quinze anys. L'altre dia com aquell que diu. Pels carrers i trinquets de La Vall d'Albaida, La Costera i el Comtat, 8 xiquetes, en categories benjamí i aleví, s'enfaixaven els guants, s'apretaven els didals, feien botar la pilota de badana i es xocaven les mans al finalitzar la partida de raspall dels Campionats Comarcals de la Mancomunitat de la Vall d'Albaida. Laura d'ALBAIDA, Myriam i Abril de l'ALQUERIA D'ASNAR, Paula de LA POBLA DEL DUC, Nerea de MOIXENT, Irene, Ainara i Paloma de BÈLGIDA. Cadascuna ha fet el seu camí, com Myriam que continua jugant a pilota (èlit femenina) o com, per exemple, Paloma que s'ha convertit en artista de la música i ha publicat el seu primer disc "22". Entrevistada en el número 345 de la revista Enderrock (especial escena valenciana).  

L'amistat és un sentiment desinteressat que és capaç d'unir a persones molt diferents, trencar fronteres i tendir llaços de solidaritat. Això és el que em va passar a mi i la meua família quan fa quasi vint anys vam crear el club i l’escola de pilota al poble que ens va obrir les seues portes per acollir-mos per raons laborals. Jo era (i soc) un foraster al poble que venia d’un poble més menut on la pilota és l’esport nacional. Bé, diré majoritari per a no ofendre a ningú. Al meu poble juguem el joc a ratlles (llargues, palma, perxa), mentre ací juguem al raspallot o raspall. No era sols gent que jugàvem a pilota, érem gent que estimàvem i estimem la pilota. Al principi no coneixíem a ningú d’ells ni d’elles. Del no res, el club i l’escola va donar els seus fruits (70 socis, 48 alumnes, més de 40 premis). Però els fruits no és el que més valore, això queda per als arxius i historiadors. El que més valore i és més important per a mi, les xiquetes i xiquets, els pares i mares q

El cap de setmana al poble dels pares ha estat intens de dolor físic, que no ve al cas contar-vos, i d’activitats d’oci que us vaig a narrar perquè després de molts dies sense poder gaudir de la pilota en viu, aquest cap de setmana he pogut vore dues partides al carrer i una al trinquet i d’altres cosetes ben interesants per fer un tastet marçal.  El dissabte pel matí, a trenc d’alba, feia un fred que tallava la cara i i glaçava la cua del gos, quan vam començar la nostra passejada sabatina, encara que li sàpiga mal a la meua padrina, ni el gos ni jo vam anar a missa eixe dia*.  Però nosaltres no érem els protagonistes, tot el contrari, el més atrevits i els més ossats eren els corredors de les Atzaveres Trail , una carrera de 24 km. per les muntanyes d’Orba i La Vall de Laguar. Una carrera arriscada, però atractiva a la vegada : l’eixida estava al poble dels judios* , La Font Grossa, els 6 mil rastells, Font dels Olbis, poble dels moros* (a les 9 i mitja, havien ixit a les 8 i m