a dos i dos ratlles

Una retirada és una victòria diuen que deia Napoleó en l’argot militar quan les coses anaven malament. Aquesta frase és de comiat? Tinc un nuc a la gola i no m’ixen les paraules per poder respondre a la mateixa. De vegades, les paraules es resisteixen a eixir, sobretot en els moments més dolorosos o poc còmodes. No ho se, sols ho sap ell, la persona implicada i afectada. La il·lusió la té intacta 40 anys després. Com quan va començar per allà els anys 80-90 del segle passat a practicar la treta de bragueta amb les taronges tombades en l’aclarida dels bancals d’Orba. Però jo, el diumenge, no el vaig vore disfrutar com sempre, tot el contrari, el vaig vore patir tant a ell com a la seua dona. La gent major que sap més que jo em van dir a cau d’orella una frase que exemplifica el que vaig vore eixe matí al carrer del trinquet del Poble Dalt quan agafava la carrera i feia les tres passes abans d’amollar-se la pilota per treure de bragueta: cal retirar-se a temps quan encara hi ha temps de

I tu, què fas? Aventura i quotidianitat. El consuetudinari, costum, de la meua vida sembla una incongruència, però com un bon funcionari, o almenys això crec jo, amb més de 30 anys d'experiència que em contemplen, em considere un aventurer del quotidià. La quotidianitat, la rutina, a mi si que em deixa veure el que tenim, les coses boniques, les xicotetes, les que em fan feliç. Com és l’estima per les persones que vull, l’amistat, llegir, escriure, les passejades amb el gos i vore partides de pilota perquè de jugar, poc i al campanar del poble. La vida com us he dit ens dona sorpreses com és l’amistat. L'amistat és el millor bé de la humanitat. Per aquesta raó quan algun conegut em diu “...no escriuries 4 lletres...” i els dic...   anem a intentar-ho ... i escrivim el pròleg a un llibre que està quasi cuit en el forn de l’impremta del poble, o redactem quatre línies i mitja, un poc més, per al tríptic i flyer municipal de promoció comarcal per a la fira de fires, o escriv

Aquest diumenge s’inicia el VIé Circuit a Llargues patrocinat per l’empresa “La Bolata”. 6 equips en categoria senior(Benidorm, Castells, Laguar, Parcent, Relleu i Sella) i 4 en juvenil (Benimagrell, Castells, Murla i Parcent) s’enfrontaran tots contra tots en una lligueta que es disputa en 5 seus (pobles) diferents entre octubre i desembre. Es disputaran 3 partides per dia. El diumenge 26 de novembre les partides es disputaran a La Vall de Laguar (Campell). La resta de pobles que podran gaudir del joc a ratlles i de la pilota al carrer en la categoria sénior són : Mutxamel, La Nucia, Xaló, Relleu; i en la categoria juvenil, es jugaran les partides en Murla, Castells, Benimagrell, les semifinals a Relleu. Les finals el diumenge 17 de desembre a Orba (a les 10 h., categoria juvenil; a les 12 h., categoria sénior). Per primera vegada participa el club de La Vall de Laguar en aquesta competició tardorenca quan els campionats federats estan hivernant.   L’equip de la Vall de Laguar, co

Un tresor amb història: Donació d'una pilota de drap, de l'any 1961, al club de pilota Albaida.  Reme té 12 anys i viu al Carrer de Baix, n. 11(Barri Sant Antoni), Albaida. Eixe dia no estava al balcó mirant la partida de "raspallot". Sa mare li havia manat ajudar-la a fer els dolços per a festes. El "granerer" (la persona que fa graneres, que en ven o les arregla) calfant les mans, la va encalar (penjar) al balcó de sa casa. No la van poder despenjar perquè no la van trobar (amagada entre les plantes). Eixe any al poble: es comprava una romana nova per a pesar els animals de l'escorxador; s'acabaven les obres de la nova caserna de la Guàrdia Civil; començaven les obres de cases del Gremi de Teixidors; es creava el comité per fer un institut nou; es canviava l'enllumenament de la Plaça Major...i es jugava a pilota pels carrers d'Albaida (del Real, Major, Aljorf, Verge de Gràcia).  Pilota de drap: hui en dia són difícils de trobar. Estan fetes

Vespra del 15 d'agost i, abans de res, vull felicitar a la dona dels meus ulls (filla no t'enfades; fill, tu segurament, ni fu ni fa, jaja) perquè demà és el seua natalici. Rosa, moltes felicitats i per molts més.  Ara sí, anem al gra que hui torna a hi haure blanura i a l'era no puc estar més per culpa de l'ull.  Fa més de 30 anys que em donen les vacances al mes d'agost i tinc que buscar un destí estiuenc de viatge. Ho tinc clar, ho sent família, però sí, soc un poc egoïsta triant sempre el mateix destí.  Trie la terreta dels pares.  Amb la globalització i l'internet, ara està de moda viatjar, conèixer altres espais, altres cultures, altres món. O això al menys diuen les agències de viatge, les teles, "arràdios" i eixe ull que tot ho veu i que abans estava darrere les estreles i galàxies i ara el portem dins de la butxaca i no dorm ni de dia ni de nit (internet i telèfon mòbil).  Jo porte 30 anys estiuant en la terreta sense cansar-me d'ella com

Deixe el gosset lligat en la barana. Entre en la carnisseria. Ens saludem i faig la comanda. Parlem un poc de tot i acabem parlant de pilota. En eixe mateix instant, per art de màgia, les agulles del rellotge es fonen. El temps s'atura. No avança. Continuem parlant de pilota. Ens abracem. Fa més de vint anys que ho fem. La vida ens depara moltes sorpreses al girar el cantó. Lleveu el braser i la tela al tendur que anem a entrar a l’estiu   i escarxofeu-se en el balancí amb l’escalfor del sol de juny i així podreu llegir més a gust el tastet sobre LA PILOTA A ALBAIDA . Quan estava fent els estudis universitaris (anys huitanta del segle passat), es parlava de (i es donava) la “microhistòria”. Si consulteu la viquipèdia, us la defineix com una branca dins de l'estudi de la història i té com a finalitat la investigació del passat en una escala molt xicoteta. El tipus més comú de microhistòria és l'estudi d'un poblet o una vila. El segle XXI i la pandèmia que acabem de p

El diumenge pel matí hi havia partida al carrer del Poble Dalt (La Vall de Laguar)   i estant allí, no podia perdre-me-la. Em van dir de marxar, fer d’home bo, però en eixe moment va arribar un jugador jove lesionat que eixe dia no podia jugar i li vaig cedir les ratlles. Em de deixar pas a les noves generacions. Elles són el present i el futur de la pilota valenciana. En un vist i no res, els blaus es van posar 1-9 i ens pensàvem que la partida s’acaba molt ràpidament. Però la pilota és redona i el color de la partida va canviar fins fer 5 jocs seguits l’equip roig i posar-se en un 6-9 , val per a fer el seté joc i molta emoció en la disputa de les ratlles. Ens acostàvem a les dues hores i tot per decidir. Al final, 6-10 per als blaus. Quan s’acaba la partida, tots dos equips junts van a desenfaixar-se i fer-se l’aperitiu que paga l’equip de casa (el roig).  A banda del resultat i donar l’enhorabona a l’equip blau, us voldria parlar dels AFICIONATS . En els primers jocs de la partid

  Fa uns quinze anys. L'altre dia com aquell que diu. Pels carrers i trinquets de La Vall d'Albaida, La Costera i el Comtat, 8 xiquetes, en categories benjamí i aleví, s'enfaixaven els guants, s'apretaven els didals, feien botar la pilota de badana i es xocaven les mans al finalitzar la partida de raspall dels Campionats Comarcals de la Mancomunitat de la Vall d'Albaida. Laura d'ALBAIDA, Myriam i Abril de l'ALQUERIA D'ASNAR, Paula de LA POBLA DEL DUC, Nerea de MOIXENT, Irene, Ainara i Paloma de BÈLGIDA. Cadascuna ha fet el seu camí, com Myriam que continua jugant a pilota (èlit femenina) o com, per exemple, Paloma que s'ha convertit en artista de la música i ha publicat el seu primer disc "22". Entrevistada en el número 345 de la revista Enderrock (especial escena valenciana).  

L'amistat és un sentiment desinteressat que és capaç d'unir a persones molt diferents, trencar fronteres i tendir llaços de solidaritat. Això és el que em va passar a mi i la meua família quan fa quasi vint anys vam crear el club i l’escola de pilota al poble que ens va obrir les seues portes per acollir-mos per raons laborals. Jo era (i soc) un foraster al poble que venia d’un poble més menut on la pilota és l’esport nacional. Bé, diré majoritari per a no ofendre a ningú. Al meu poble juguem el joc a ratlles (llargues, palma, perxa), mentre ací juguem al raspallot o raspall. No era sols gent que jugàvem a pilota, érem gent que estimàvem i estimem la pilota. Al principi no coneixíem a ningú d’ells ni d’elles. Del no res, el club i l’escola va donar els seus fruits (70 socis, 48 alumnes, més de 40 premis). Però els fruits no és el que més valore, això queda per als arxius i historiadors. El que més valore i és més important per a mi, les xiquetes i xiquets, els pares i mares q

El cap de setmana al poble dels pares ha estat intens de dolor físic, que no ve al cas contar-vos, i d’activitats d’oci que us vaig a narrar perquè després de molts dies sense poder gaudir de la pilota en viu, aquest cap de setmana he pogut vore dues partides al carrer i una al trinquet i d’altres cosetes ben interesants per fer un tastet marçal.  El dissabte pel matí, a trenc d’alba, feia un fred que tallava la cara i i glaçava la cua del gos, quan vam començar la nostra passejada sabatina, encara que li sàpiga mal a la meua padrina, ni el gos ni jo vam anar a missa eixe dia*.  Però nosaltres no érem els protagonistes, tot el contrari, el més atrevits i els més ossats eren els corredors de les Atzaveres Trail , una carrera de 24 km. per les muntanyes d’Orba i La Vall de Laguar. Una carrera arriscada, però atractiva a la vegada : l’eixida estava al poble dels judios* , La Font Grossa, els 6 mil rastells, Font dels Olbis, poble dels moros* (a les 9 i mitja, havien ixit a les 8 i m