Això és el que em va passar a mi i la meua família quan fa quasi vint anys vam crear el club i l’escola de pilota al poble que ens va obrir les seues portes per acollir-mos per raons laborals. Jo era (i soc) un foraster al poble que venia d’un poble més menut on la pilota és l’esport nacional. Bé, diré majoritari per a no ofendre a ningú. Al meu poble juguem el joc a ratlles (llargues, palma, perxa), mentre ací juguem al raspallot o raspall. No era sols gent que jugàvem a pilota, érem gent que estimàvem i estimem la pilota. Al principi no coneixíem a ningú d’ells ni d’elles. Del no res, el club i l’escola va donar els seus fruits (70 socis, 48 alumnes, més de 40 premis). Però els fruits no és el que més valore, això queda per als arxius i historiadors. El que més valore i és més important per a mi, les xiquetes i xiquets, els pares i mares que amb el pas del temps vam crear uns llaços d’amistat indestructibles. Potser que l’adjectiu l’interpreteu com massa insolent o atrevit. No passa res, tinc més sinònims per qualificar els llaços d’amistats formats per la gent que vam crear el club i l’escola de pilota i que no us poden ofendre ni molestar: perdurable, incommovible, imperible, estable, indeleble.
Uns llaços d’amistat “a las duras y a las maduras” perquè la veritat siga dita, després de les moltes alegries de convivència esportiva han arribat moments familiars durs i tristos que els intentem superar recolzant-mos entre nosaltres. Aleshores compartim els nostres problemes i els moments difícils perquè amb la gent del club de pilota Albaida no mesurem ni el donar ni el rebre. És una relació sincera, noble i desinteressada.
Salut i Pilota!
Comentaris