a dos i dos ratlles

El diumenge pel matí hi havia partida al carrer del Poble Dalt (La Vall de Laguar)   i estant allí, no podia perdre-me-la. Em van dir de marxar, fer d’home bo, però en eixe moment va arribar un jugador jove lesionat que eixe dia no podia jugar i li vaig cedir les ratlles. Em de deixar pas a les noves generacions. Elles són el present i el futur de la pilota valenciana. En un vist i no res, els blaus es van posar 1-9 i ens pensàvem que la partida s’acaba molt ràpidament. Però la pilota és redona i el color de la partida va canviar fins fer 5 jocs seguits l’equip roig i posar-se en un 6-9 , val per a fer el seté joc i molta emoció en la disputa de les ratlles. Ens acostàvem a les dues hores i tot per decidir. Al final, 6-10 per als blaus. Quan s’acaba la partida, tots dos equips junts van a desenfaixar-se i fer-se l’aperitiu que paga l’equip de casa (el roig).  A banda del resultat i donar l’enhorabona a l’equip blau, us voldria parlar dels AFICIONATS . En els primers jocs de la partid

  Fa uns quinze anys. L'altre dia com aquell que diu. Pels carrers i trinquets de La Vall d'Albaida, La Costera i el Comtat, 8 xiquetes, en categories benjamí i aleví, s'enfaixaven els guants, s'apretaven els didals, feien botar la pilota de badana i es xocaven les mans al finalitzar la partida de raspall dels Campionats Comarcals de la Mancomunitat de la Vall d'Albaida. Laura d'ALBAIDA, Myriam i Abril de l'ALQUERIA D'ASNAR, Paula de LA POBLA DEL DUC, Nerea de MOIXENT, Irene, Ainara i Paloma de BÈLGIDA. Cadascuna ha fet el seu camí, com Myriam que continua jugant a pilota (èlit femenina) o com, per exemple, Paloma que s'ha convertit en artista de la música i ha publicat el seu primer disc "22". Entrevistada en el número 345 de la revista Enderrock (especial escena valenciana).  

L'amistat és un sentiment desinteressat que és capaç d'unir a persones molt diferents, trencar fronteres i tendir llaços de solidaritat. Això és el que em va passar a mi i la meua família quan fa quasi vint anys vam crear el club i l’escola de pilota al poble que ens va obrir les seues portes per acollir-mos per raons laborals. Jo era (i soc) un foraster al poble que venia d’un poble més menut on la pilota és l’esport nacional. Bé, diré majoritari per a no ofendre a ningú. Al meu poble juguem el joc a ratlles (llargues, palma, perxa), mentre ací juguem al raspallot o raspall. No era sols gent que jugàvem a pilota, érem gent que estimàvem i estimem la pilota. Al principi no coneixíem a ningú d’ells ni d’elles. Del no res, el club i l’escola va donar els seus fruits (70 socis, 48 alumnes, més de 40 premis). Però els fruits no és el que més valore, això queda per als arxius i historiadors. El que més valore i és més important per a mi, les xiquetes i xiquets, els pares i mares q

El cap de setmana al poble dels pares ha estat intens de dolor físic, que no ve al cas contar-vos, i d’activitats d’oci que us vaig a narrar perquè després de molts dies sense poder gaudir de la pilota en viu, aquest cap de setmana he pogut vore dues partides al carrer i una al trinquet i d’altres cosetes ben interesants per fer un tastet marçal.  El dissabte pel matí, a trenc d’alba, feia un fred que tallava la cara i i glaçava la cua del gos, quan vam començar la nostra passejada sabatina, encara que li sàpiga mal a la meua padrina, ni el gos ni jo vam anar a missa eixe dia*.  Però nosaltres no érem els protagonistes, tot el contrari, el més atrevits i els més ossats eren els corredors de les Atzaveres Trail , una carrera de 24 km. per les muntanyes d’Orba i La Vall de Laguar. Una carrera arriscada, però atractiva a la vegada : l’eixida estava al poble dels judios* , La Font Grossa, els 6 mil rastells, Font dels Olbis, poble dels moros* (a les 9 i mitja, havien ixit a les 8 i m