Per què un dia especial? Perquè sense menjar-m’ho ni beure-m’ho, hem vaig retrobar amb amics i família que feia temps no els veia per culpa de la maleïda “nova normalitat” i la pandèmia. Així és la vida de sorprenent.
El matí va començar amb fred i una bona rosada blanca per baix de zero graus. Ben abrigats i amb les mans amagades vam evitar que la moquita i la tos ens visitara perquè conta i diu la gent major criada en un entorn cristià i que ajunta vivència i experiència, que estem en la setmana dels barbuts i que aquesta setmana és la més freda de l’any; si no vaig errat del 13 al 22 de gener (Hilaris, Paus, Antonis i Vicents) i ausades que n’està fent. Em va sorprendre veure que els ametlers i les bresquilleres de la contornada ja estan florits, imagine que la bonança tèrmica dels nadals ha afavorit els seu avançament. “Ja l’hem cagada, llaurador/a” perquè diuen i conten eixes persones majors criades en el camp que són arbres que necessiten acumular hores de fred i que la florida deuria produir-se més tard.
L’esmorzar com sempre de deu i la partida massa ràpida per a la gent que estàvem al trinquet, perquè malgrat la gelor del mateix, teníem ganes de veure més partida. La moneda tirada a l’aire per l’home bo va caure del costat blau i aquests (blaus), favorits en les travesses, van triar restar el primer quinze (i joc). Des del primer joc al dau, que els rojos, el rest i el mitger eren els suplents (els titulars de baixa per positiu en covid), van entrar més connectats i encertats a l’hora de resoldre i fer els quinzes i els jocs. El rest roig esquerrà les tirava com una fona, el mitger roig ben col·locat i ben segur en un trinquet de dimensions curtes i el punter roig molt certer en els seus colps. Mentre l’equip blau jugava més indecís, el rest blau tornava moltes pilotes, però errava algun que altre rebot quan la pilota enviada pel jugador esquerrà se li obria; el mitger blau tampoc feia mal amb la seua pilota i porrava (no encertar) alguna que altra; mentre el punter blau quasi no va poder entrar en joc en tota la partida.
D’aquesta manera, els blaus es van avançar en 4 jocs 20-40. Tres jocs nets. Les postures de les poques travesses es van decantar pels rojos i els blaus van traure la pilota nova. La partida es va igualar un poc i també es va animar amb quinzes bonics. 30-45, i val dels blaus per fer el joc des del rest.
En eixe instant, una pilotada enviada pel rest blau des del dau, pica en la muralla, bota en el segon escaló de l’escala i queda parada al 8, entre el públic assistent, on estem nosaltres, però la pilota no apareix. Ens alcem tots, busquem entre coixinets, bosses de mà i butxaques i res. Per art de màgia havia desaparegut. Ve l’home bo, els jugadors, res. Que no la trobem ni amb candeleta. Al final, la vam ataüllar (descobrir), al fons d’una jaqueta, dins de la butxaca, on s’havia amagat. La pilota també tenia fred. La partida es va reprendre, amb la pilota nova, més igualada i els blaus es van col·locar, 40-50, i val per fer joc que tampoc van saber aprofitar. 45-55, i victòria per a l’equip roig.
Una vegada acabada la partida i abans de marxar, em van informar que l’equip juvenil de Laguar havia perdut contra el de Montserrat (5-10). “Juga un xicó que trau i les envia als quatre cantons, i té un colp de bot i braç que passa per dalt dels caps”. Montserrat, un poble de la Ribera Alta, tradicionalment de galotxa com em diu l’amic Paco “jo he jugat allí i crec que van ser dels primers pobles en construir una canxa artificial per a jugar a galotxa (anys huitanta, quan a mi m’eixia la barba).
No voldria acabar la croniqueta de la partida sense fer menció de dues persones que es van sentar al meu costat al trinquet. Un que camina cap els seixanta i, quaranta anys després, encara les trau de bragueta als quatre cantons. Eixa vesprada tenia partida de campionat.
L’altre, un vell amic, no per la seua edat, sinó pels anys que ens coneguem, que em va fer recordar les vesprades de pilota viscudes al trinquet amb son pare carnisser també els anys huitanta del segle passat. Parlant del rest i mitger substituts que havien fet molt bona partida, ell se’n recorda de dos jugadors molt nobles, que sabien buscar les caretes i els punts dèbils del rival: un jugador mitger molt solvent i tècnic anomenat Josep Ortuño, conegut com “Xatet II”; i un rest, també amb molta tècnica, col·locació, força i precisió en els seus colps, Josep Sanvenancio “Eusebio” (jugava amb el nom de son pare).
El menjar amb els fills i els seus amics/amigues va ser molt reconfortant per a la dona i per a mi. Vam acabar jugant, set comensals, al punyet del segle XXI (amb 3 boletes cadascú).
Punyet: és un joc entre dos persones en què cadascuna, tenint una mà tancada, diu un nombre inferior a deu al mateix temps que allarga un o més dits de la mà tancada, o cap, i guanya qui ha encertat a dir un nombre igual a la suma dels dits allargats pels dos jugadors.
Comentaris