Era l'estrena del jugador. Agonitzava el primer joc i, en una jugada embolicada sense gaire premi en joc, protagonitzava una lletja caiguda que el portava directament a caure en el palquet. Les mateixes monyiques que l'havien encastellat com una jove promesa pilotària, s'estavellaven violentament contra el pis del trinquet retornant al seu particular calvari de lesions. És llavors quan apareix el seu inseparable company el dolor, un tipus amb el qual, en paraules de Cioran, resulta impossible negociar. Aquesta vegada ni les monyiques ni el colze esquerre havien eixit malparats, sinó que va ser el turmell dret. Aquest tipus, el dolor, en la seua manifestació física, ha decidit acarnissar-se amb el jugador de faixa blava, que ja acostumat a la convivència amb ell resisteix en la partida i disposa de tres quinzes per guanyar; però  el treure del jugador de faixa roja, que treu els grillons, com s'esperava, i fins i tot treu per amarrar la seua victòria impedeix una victòria de les anomenades èpiques. El seu esperit competitiu i la seva capacitat de superació ja el tenen pensant en la reaparició. Com els toreros després d'una greu agafada i després de moltes nits "difícils i amb fortíssims dolors", el jugador de la faixa blava ha deixat als aficionats un missatge optimista: "Tinc moltes ganes de recuperar-me i que passe això com més prompte millor. Vull oblidar aquesta mala ratxa, tornar a jugar i tornar a sentir-me bé en el carrer, en el trinquet o davant d’una paret de frontó", ha explicat. D’això fa 30 anys i al jugador de la faixa blava encara estan esperant-lo amb les portes obertes de bat a bat.... (qualsevol paregut amb la realitat és pot trobar reflectit)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog