Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de melancolia i un molta ràbia. El colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava jo a la gent dient-los bon dia, el meu cap estava lluny, amb els records de lamistat. No escoltava el xiuxiueig de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix duna figuera, provant el putxero i fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de lolivera de la plaça. El meu cap i el meu cos estaven jugant a futbol a lera de la Casota, al campet de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni el ventet fresquet feia que mabrigara més.  El meu cap i el meu cos estava arreplegant ametles junts i debatint sobre si el valència o el madrit guanyava la lliga. Res mha espavilat.  Al final, el record de la final de pilota a Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posterior festa de celebració  mha reviscolat l’ànim. He tornat a plorar perquè ja no el tindré al meu costat mirant la partida de pilota del Poble Dalt i després quan sacabe poder anar a fer-se el cafenet i continuar parlant de pilota, de què tenim uns xicons que estimen el nostre esport i que ho fan bé els xicons, són bons. Sí, perquè el seu nebot i el meu fill són (perdó, eren) dos fills més per a ell.
Permeteu-me un moment, tinc que parar descriure perquè no veig bé la pantalla de lordinador...
Ja està!! per cert, els que porteu ulleres, tingueu sempre en la butxaca eixos drapets moderns que van de categoria per llevar les gotes de les llàgrimes que sapeguen als cristalls. Us ho dic per experiència. Tinc que tornar a parar...
Com què he arribat al treball amb deu minuts dantelació i mhe posat a escriure aquestes 4 paraules perquè necessite desfogar-me perquè on jo treballe tinc que estar en silenci i no em deixen bramar.
Bo, si vos dic la veritat, seran més de 400 paraules. Perdoneu lerrada.
Acabe, molts i moltes es preguntareu :
-          Què ha passat Josep?
-          Abans deixir de casa rep un whatsapp dient que el meu amic havia faltat. Sabia que estava malalt, però no esperava (sí, està clar, tots ens hem de morir) que fora tan ràpid.  
Diuen que lamistat és una relació afectiva entre persones que no són família. És un sentiment de confiança, consol i respecte. Amistat és estimar.
Vos pose dos enllaços, són de fa 3 anys : un per llegir i laltre per veure i escoltar.
Van per tu NEGRA!! (francis).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog