Hui la passejada ha estat trista, amb el cap catxo, plena de
melancolia i un molta ràbia. El
colp torna a ser fort (i van....ja no en caben en les mans....). Hui, no saludava
jo a la gent dient-los “bon dia”, el meu cap estava lluny, amb els
records de l’amistat. No escoltava el xiuxiueig
de la font del cardavall. El meu cap i el meu cos estaven baix d’una figuera, provant el putxero i
fent-se una cassalleta amb ell. Tampoc evitava xafar les olives caigudes de l’olivera de la plaça. El meu cap i el meu cos estaven jugant
a futbol a l’era de la Casota, al campet
de futbol de Fontilles o al del poliesportiu jugant contra els del Poble Baix. Ni
el ventet fresquet feia que m’abrigara
més. El meu cap i el meu cos estava arreplegant
ametles junts i debatint sobre si el valència o
el “madrit” guanyava
la lliga. Res m’ha espavilat. Al final, el record de la final de pilota a
Sant Vicent del Raspeig on els xicons es van proclamar campions i la posterior
festa de celebració m’ha
reviscolat l’ànim. He tornat a plorar
perquè ja no el tindré al meu costat mirant la partida de
pilota del Poble Dalt i després quan s’acabe poder anar a fer-se el cafenet
i continuar parlant de pilota, de què tenim
uns xicons que estimen el nostre esport i que “ho fan
bé els xicons, són bons”. Sí, perquè el seu
nebot i el meu fill són (perdó, eren) dos fills més per a ell.
Permeteu-me un moment, tinc que parar d’escriure perquè no veig bé la
pantalla de l’ordinador...
Ja està!! per
cert, els que porteu ulleres, tingueu sempre en la butxaca eixos drapets
moderns que van de categoria per llevar les gotes de les llàgrimes que s’apeguen als cristalls. Us ho dic per experiència. Tinc que tornar a parar...
Com què he
arribat al treball amb deu minuts d’antelació i m’he
posat a escriure aquestes 4 paraules perquè necessite
“desfogar-me” perquè on jo
treballe tinc que estar en silenci i no em deixen “bramar”.
Bo, si vos dic la veritat, seran més de 400 paraules. Perdoneu l’errada.
Acabe, molts i moltes es preguntareu :
-
Què ha passat
Josep?
-
Abans d’eixir
de casa rep un whatsapp dient que el meu amic havia faltat. Sabia que estava
malalt, però no esperava (sí, està clar,
tots ens hem de morir) que fora tan ràpid.
Diuen que l’amistat
és una relació afectiva entre persones que no són família. És un sentiment de confiança, consol i respecte. Amistat és estimar.
Vos pose dos enllaços, són de fa 3 anys : un per llegir i l’altre per veure i escoltar.
Van per tu “NEGRA”!! (francis).
Comentaris