M’he criat a Sòria jugant a frontó a mà amb pilotes de quasi 100 gr.(anys 60); he tingut la infantesa i adolescència a La Safor jugant a raspall als carrer de terra i al frontó de l’institut amb el professor/amic Ferrairó(anys 70¨); la joventut l’he passada a La Marina intentant ser un fluixet punteret de llargues (anys 80);  estudiant la carrera universitària, a les Valències, em vaig treure el títol de monitor de pilota amb el mestre Rovellet en “la catedral” : el Pelayo. Però sempre en tots els llocs m’han educat i inculcat  que la pilota és joc de cavallers (i també de dames), es a dir, el que hui es coneix amb l’anglicisme de “fair play” o joc net.  És una expressió molt utilitzada per a denominar el comportament lleial i sincer a més de correcte en l'esport, en especial fratern cap al contrincant "oponent", respectuós davant de l'àrbitre i correcte amb els assistents. La preocupació pel joc net ha anat en augment en tot el món, davant de la reiteració de conductes esportives qüestionables, no sols per part dels jugadors, sinó per part també de dirigents, espònsors, pares i familiars, àrbitres, entrenadors i públic. El joc net té com a meta una especial importància per als xiquets i adolescents, en una època en què la professionalització comença a incidir sobre els esportistes a edats cada vegada més primerenques. La promoció del "joc net" té com a objectiu primordial recuperar el sentiment de "jugar", com una activitat naturalment satisfactòria i generalment agradable, honesta i divertida.

A mí, també en van ensenyar que quan acabem la partida de pilota, tots junts, es a dir, els dos equips ens fem “ la picaeta”, és el que els anglesos anomenen “tercer temps”. El tercer temps és una tradició del rugbi, relacionada amb el joc net. A finalitzar cada encontre, tots els contrincants es troben per a compartir una beguda (entre els majors usualment abundant cervesa i entre els menors una gasosa i un sandvitx), bromejar i cantar grupalment, com a excusa per a confraternitzar i suavitzar els ressentiments que pogueren haver sorgit durant la confrontació.

Tota aquesta introducció ve a col·lació de la reunió d’ahir a la nit (dilluns 10 de setembre) quan fèiem els equips per al 10é campionat de raspall i uns comentari...

- els de Castelló no presenten equips perquè no estan d’acord amb la decisió presa en els darrers campionats (semifinals) motivat, entre altres, per l’equip de 2ona d’Albaida.

- Com? no se de què esteu parlant. L’anterior campionat per raons de salut familiar no em vaig involucrar i no se res

- Josep, tu no saps el que va passar amb l’equip d’albaida? l’equip de 2ona no es va presentar a jugar dues partides donant els punts a l’altre equip. Sol passar en la pilota, en els campionats aficionats, quan u ja no té possibilitats de classificar-se no es presenta i dóna els punts a l’altre equip

-Què? això no pot ser i no pot continuar fent-se. L’escola i el club no els vam crear (anys 2005 : toni i cèsar “sensio”, manolo i josep) amb eixos valors i no em educat als alumnes/jugadors amb eixos comportaments. Tot el contrari : els partits es juguen i es guanyen o es perden en el terreny de joc.

Des de la meua modesta opinió i en veu del club que represente (club pilota valenciana d’albaida) demane públicament perdó a tot el món (comité del campionat, clubs, jugadors i aficionats)i, sobretot, als més afectats (club de castelló). Se que aquestes paraules públiques no solucionen el problema, però, sincerament, desitje que no es torne a repetir. Ho sent de tot cor