L’home naix el 1913 i aprèn l’ofici d’impressor (impremta Simó d’Albaida i després emigra a Carcaixent) i ens menciona les seues tres diversions de menut : la pilota (tots els diumenges i festius. També diu que eren vistes per tot el veïnat sense que s’apostaren diners, es a dir, partides sense apostes),  les celebracions religioses (l’estàndard de la Divina Pastora el portaven les xiques i els xics el de la Verge del Roser), passejar/jugar/conversar amb els amics. Fa moltes referències al poble del costat (Albaida) on va anar a viure després: el tenia poble tenia 4mil habitants i 8 retors molt influents, l’ajuntament estava baix el poder dels cacics (rics del poble), la banda de música La Primitiva Albaidense o més coneguda com El Gamell(ell escriu, Camell ?) (va ser músic d’eixa banda, 3 anys, tocant el fiscorn primer i després el saxofon. El director de la banda era fuster d’ofici i li deien Manuel Boscà. També diu que l’any 28 o 29, no se’n recorda bé, es va formar un altra banda de música : la Unión Musical o l’Aranya = poble dividit i enfrontat) i el seu casino (tertúlies, discussions de caçadors i colombaires, partides de cartes- al cau-. Parla d’altres casinos com : el Liberal, el Carlista i el Plus Ultra), la inauguració d’una sala de cinema, l’aprendre solfeig a la Casa de la Beneficència (una monja donava classe de solfeig amb el llibre del mestre Eslava i piano), pels carrers d’Albaida el coneixen com el xiquet de Benissoda que porta eixe llibre tan gran, don José Tormo home influent (sabeu qui era ?  el pare del darrer ministre d’Instrucció Pública de la Monarquia : En Elies Tormo), la creació d’un grup de teatre compost de gent jove especialitzada en el sainet valencià (picaresc i divertit dirigit pels senyors Emilio Nicolau i Emilio Lerillo),  estudià en l’escolania d’Agres i en el seminari San José de València on hi havia molta gent valenciana que parlava habitualment en la seua llengua materna : el valencià. Però com els obligaven a parlar en castellà, van posar en circulació un xicoteta tableta de fusta (com una targeta); el que la portava, a l’escoltar parlar en valencià a un altre, se la lliurava i així successivament. Aquell que a l’hora de dinar tenia “la targeta” es quedava sense postres. Però no hi ha mal que per bé no vinga diu Ismael ...el qui tenia la targeta podia parlar valencià i em fartava de fer-ho cada vegada que ens castigaven.... Vos comente més cosetes : diu que la disciplina era molt fèrria, no es podien discutir les ordres dels superiors, un mestre per  a 120 alumnes (sí està ben escrit, ho llegit dues vegades), les vacances eren a Nadal i Pasqua (vos sona a algo? encara hui són les mateixes : país aconfessional?), les assignatures eren llatí, religió, moral, geografia universal, història d’Espanya i de l’Església (també vos sonen, no?), el sou setmanal era de 2 pessetes (= 1 cèntim d’euro) en les fàbriques del tèxtil ( en la impremta d’Enrique Simó li pagaven 1 pta. i mitja al dia), a primeries de l’any trenta ja es parlava de greu crisi de treball i sobrava gent. Finalment recorda que l’últim treball que va fer en la impremta Simó foren les targetes de felicitació nadalenques de l’empresa als seus clients i altres per al conserge del Gamell (era el 5 de gener 1931 i eixa nit va fer de negret, pujant i baixant escales per a repartir joguets als xiquets al so de la música de seua banda : el camell).