Monument a l’amistat. Sí!!, no tenia massa clar com començar però parlant hui amb uns amics artistes de l’artístic, els he preguntat : vosaltres que sou mestres de l’escultura, pintura, vidre, és possible fer un monument a l’amistat i l’estima?
La veritat que s’han quedat sorpresos per la pregunta.

-Què vols dir-mos? Em pregunten. Mireu, els he dit: ahir dia de Sant Antoni, vaig baixar a Xeraco a veure la final de parelles a raspall del Ruralcaixa que organitza la Federació de Pilota Valenciana entre els equips de Rafelbunyol i Alzira (Moro,César-Lluïset,Roberto. I dos suplents de luxe: Ramon i Carrió). Van ser dues hores èpiques de gran qualitat tècnica (bot de braç, de bragueta,rebot,volea, manró), emoció (igualadíssima 25-25 i a quinzets), tensió(entre els aficionats dels rojos i dels blaus i jugadors, però amb respecte) i fatiga(molta xafogor al trinquet, més de 22 graus). Tots els qualificatius que pugueu imaginar com ben bé ha dit hui al diari Levante el mestre A. Soldado són per a aquesta partida: 30-25 per als de blau(Alzira) que tardarem molt de temps en oblidar. En un trinquet, de gom a gom, amb aficionats/des de tots els pobles i contornades, de totes les edats i sexe(les dones també van a veure i jugar partides de pilota) hem gaudit d’un monument a la pilota. Un monument fet per 4 jugadors aficionats, amants de l’esport que juguen, desconeguts per als mitjans de comunicació de masses, però que s’han deixat la pell i la suor al trinquet de Xeraco. Des de l’inici la partida ha estat igualada destacant cadascú en el seus millors colps : César en la potència i volea; Moro amb la raspada fortíssima i el carisma de líder; Lluïset amb la seua intel·ligència i saber estar (rebot, traure de bragueta; malgrat dir-me a l’orelleta i perdona’m que faça pública la teua confessió, que moments abans de començar, que després de tantes partides encara tenia, amb perdó de la paraula, “canguelo i els collons a la gola”) i Roberto amb la seua col·locació (té dues mans per a jugar: dreta i esquerra) i com ell m’ha dit moltes vegades: gaudint del què mes estima (bé, a banda de la família: no t’enfandes Paqui ni Martin ni Roberto). Però el que més valore de tots ells, com a simple aficionat que sóc, és l’estima per l’esport que practiquen i la qual ens la transmiteixen. Aquests jugadors aficionats, d’una modalitat marginada del professionalisme (potser per la idiosincràsia dels mateixos jugadors, trinqueters i clubs), fan que la gent que anem a veure’ls jugar ens alcem a cada joc i aplaudim els quinzes tant d’un com de l’altre equip. Està clar que tots volem guanyar, però per davant s’imposa el “savoir faire” : companyerisme, solidaritat, estima, comportament i el “faire play” que tots els participants practiquem. Aquests jugadors ho van demostrar el dia d’ahir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog