El present article és en memòria de les persones majors i de la seua saviesa popular. Parlarem de pilota i després dels malnoms. Els malnoms sense cap sentit d’ofendre (ni despectiu ni ofensiu), tot el contrari, els malnoms identifiquen un poble, mostren la seua inventiva, descriuen una època i uns costums que els més joves crec que no coneixen. Els malnoms, personalment pense que creen un clima més proper, més familiar, integren més al col·lectiu de les persones d’un poble.

Foto de Joan Sancarlos del llibre “Imatges i paraules d’un poble”. El Palomar. 2003

“Sols per les mans coneixereu les gents i mirareu, les mans de la gent: us bastarà havent mirat les mans. Les mans encaixades, les mans suades del poble, asproses, honorables.”

 

Rep un correu electrònic d’Estela, companya de treball a l’Ajuntament d’Albaida:

-“Josep, volia comentar-te una cosa. Hui m'han passat la cridada d'un senyor major, m'ha dit que tenia més de 90 anys, i ens cridava per contar-nos històries interessants que ell havia viscut en Albaida de jove i que no volia que es pergueren doncs estava en una residència i no sabia com fer-ho ni a qui dirigir-se. Jo li he dit que a Albaida no tenim cronista... perdona però he pensat que pot ser a tu et vinga de gust escoltar-lo, supose que perquè sé que t'agrada investigar la història del poble. Si t'apetix cridar-li i xarrar en ell li diuen Vicent. Si pel contrari penses en un altra persona que puga recollir eixa informació i traure-li profit, sols tens que dir-me-ho”.

Jo li conteste el següent :

-“Bona vesprada, Estela. Moltes gràcies per pensar en nosaltres. Malauradament no sóc cap especialista sobre la història local d'Albaida. La biblioteca m'ha absorbit tant de temps que no li he pogut dedicar tot el que m'haguera agradat; però esperat, + de 90 anys, nascut abans del ‘30. Conec dues persones que els podrà interessar, Mª Luisa i Raul”

Dos dies després, sona el telèfon de la biblioteca:

-“Josep, sóc MªLuisa, acabe de parlar per telèfon amb el Sr. Vicent. Un home que sols volia parlar amb algú del seu poble perquè està “segrestat en un confinament sense veure a ningú ”.

Fa un any que vam girar el cantó de la vida i moltes coses que trobàvem, fins ara, “normals” ens han canviat o no les podem fer.

El senyor Vicent és un home major (93 anys) que porta tancant en una residència de persones majors des de l’any passat degut a la pandèmia, estat d’alarma i confinaments de les residències. Per A i/o per B, el Sr. Vicent va emigrar del seu poble per anar a viure primer a la capital (Benicalap. València) i després a un poble de Castelló (Almassora). El seu fill viu i treballa a Castelló de La Plana. No està lluny (162 km.), però eixa distància, per a ell, s’ha fet insalvable de fer.

A més a més, com ell diu “estic segrestat sense poder veure a ningú, i ningú pot vindre a veure’m. Vaig amb el llibre de fotos de L’Aljorf baix del braç i quan algú em pregunta d’on és, els conteste “mi patria es mi infància. L’Aljorf ”.

El Sr. Vicent sols té enyorança (nostàlgia) i melancolia (astènia- sense força- i prostració-abatiment) de la seua terreta. Història vital. El seus pensaments tornen al poble on es va criar (l’Aljorf i Albaida). Persona treballadora i honrada que la podem catalogar d’analfabeta perquè no va poder anar a l’escola. El poble on de jove pasturava el ramat de cabre i ovelles amb son pare, jugava amb el seu germà Carlos al raspall al carrer del Trinquet. Carrer que  l’ajuntament li va canviar el seu nom pel del seu oncle mossèn (reverend)  en el cens de 1955. El Sr. Vicent recorda una partida de raspall al Carrer Major contra els de Benissoda que va acabar en una picabaralla que no va anar a més. Partida en la que tenia com a company d’equip al “Negre Piga”.

-“Sr. Vicent. Vostè té malnom (apodo)?”

-“Jo, i tota la meua família som Els Lumes”.

Obrim els llibres i consultem dos per ampliar el tema de la conversa telefònica amb el Sr. Vicent : 1) el llibre de festes de l’Aljorf de l’any 2005 on l’amic Txema escriu un article sobre la pilota, el raspall i els malnoms; 2) el llibre de festes del Roser també del 2005 on l’amiga Imma parla dels malnoms.

1) Aljorf. 2005. Com també ens conta Txema, a l’Aljorf, sempre ha existit tradició i costum de jugar a pilota al carrer i ens conta el testimoni de Josep Giner i Marco quan, el mateix any que canvien de nom el Carrer Trinquet (1955), envia a Coromines una paraula que ell havia conegut a Albaida : “galotxa”. Giner i Marco fa una defensa del joc de la pilota valenciana. Assegura que la pilota valenciana és l’equivalent a l’afició dels bous dels andalusos i com a lingüista observa una gran manca en estudis lexicogràfics de les paraules exclusives de la pilota i també de les expressions tradicionals del món pilotaire que s’han incorporat al dia a dia. Txema ens parla de la modalitat del raspall jugat al carrer on la picardia del jugador és una de les seues característiques front al joc en el trinquet. També ens explica la diferència de jugar a l’aire (a l’alt) i rodolant per terra (raspallot) com els jugadors s’enfaixen (protegeixen) les mans amb planxes, cartes, cotó, didals, esparadrap, guant i les pilotes de vaqueta. Acaba l’article raonant amb les persones majors del poble i de la seua conversa sorgeixen els malnoms de molts que foren jugadors de raspall : el Sucrer, el de la caseta la Polla, el Roget, Xaleco, “els Lumes”, Pipa, el Guardagulla, el Blanco, el Ros, el Negre Pere, el Barber, els Forners, el Flare, el Bollo, Campanero, Calerito, Rejoleta, Llanera, Santa, Santillana, Canet,

Foto extreta d’eixe llibre de festes de L’Aljorf. 2005

 2)del Roser. 2005. Eixos malnoms de les persones em fa escorcollar en un altre llibre on l’amiga Imma ens parla sobre ells. Imma ens explica que les persones tenim un nom que ens identifica. Al principi era un prenom (nom de pila) al qual se li afegeix un primer cognom i un segon. Aquests elements tenen una oficialitat i un reconeixement jurídic, però que sols són signes purament convencionals. En canvi, els malnoms (apodos), álies o noms de casa no sols designen al individu i/o la família, sinó que també tenen una missió de descriure i identificar més exactament a la persona. La disciplina que els estudia s’anomena Onomàstica i deu formar part del nostre patrimoni cultural. El malnom, la majoria de gent, ho entenem que ve motivat per alguna característica física o psíquica. Però penseu que també hi ha malnoms que estan creats a partir d’un fet que ha passat, d’on procedeix la persona (geografia), els que porten la preposició “de”, etc.  

Foto del llibre de festes del Roser. 2005

Dels 21 noms de pilotaris que us hem mencionat més amunt anem a intentar explicar alguns per ordre alfabètic : Barber (ofici), Blanco (físic), Bollo (tenim un document del 1778 a l’arxiu d’Albaida on ja apareix), Campanero (ofici), Flare (hia havia un flare en la família) Forner (ofici), Llanera (ofici), (”els Lumes” de Luma (segons ens diu Imma, pareix ser que siga una variació formal de l’Humà, perquè era molt bona persona), el Negre Pere (físic), Pipa (malgrat ser germà dels Lumes, com fumava en pipa), Santa (del cognom Santamaria), Sucrer (ofici confiter o reboster).