Cap catxo (anar amb el cap mirant a terra, ajupit). Porte dos dies acomiadant a persones estimades. Dues vides paral·leles viscudes intensament, malgrat la diferència d'edat i de poble. Però les dues amb un cor que no els cabia en el pit. Una de 40, sempre amb la sonrisa en la cara i plena d'optimisme i positivitat. L'altra de 80, amb un caràcter més eixut i sec, però que sempre tenia les portes de casa obertes. Encara no el faltava alguna cosa, ja estava ell allí.

Paloma i Batiste. Batiste i Paloma. Amb Paloma ja no podré parlar de titelles i drets/deures laborals. I al Batiste, ja no li portaré la cadira al carrer del Trinquet per veure la partida de pilota. De colp i volta, els dos m'han despertat aquesta matinada per dir-me a l'orella: "josep/pep, alça eixe cap catxo. No plores més. No patisques per nosaltres. Em viscut la vida que a cadascú ens ha tocat viure. Alça el cap i mira que tens davant els teus ulls". Em desperte, alce el cap i veig les imatges del castell de Dénia (construït pels àrabs sobre anteriors edificacions)  i la muntanya del Montgó amb capell. Els majors ens conten que quan el Montgó portava capell, picaven espart i fèien cordell perquè els dies propers, plouria. Jo, ni tinc espart, ni se fer cordell. Tornaré a tindre el cap catxo? No, perquè se el que faré si plou. Esmorzar, escoltar música (el soroll de la pluja en la teulada i la terra) i LLEGIR. Bon dia