Anava a enviar una carta per correu postal per fer-los saber els meus sentiments, però vaig arribar tard, ja estava tancat. Aleshores, vaig pensar :  i si li demane al veí de baix de casa que em deixe el seu telescopi?

Pensat i fet (no seria jo), m’asome al balcó i li faig un crit. Apareix el fill menut  i em diu que sí. Baixe i em pregunta quina estrela vull mirar. El telescopi no el vull per mirar cap estrela al cel; tot el contrari, és per mirar cap a dins per mostrar-vos les meravelles nostres que, normalment, passen desapercebudes. 

Per fora, potser, tenen la pell dura com la magrana, però quan l’obris trobes una gran quantitat de granets de color roig brillant i molt refrescants. La passió per un esport i l’estima pels seus amics.

 



Teníem partida de pilota a mà amb jugadors de “la Manchuela”, una comarca entre Albacete i Conca plena de contrastos paisatgístics i culturals. El meu company d’equip em va dir : - podrien vindre també les dones i ens quedem el cap de setmana, no et sembla bé? – perfecte!!. Elles anaven en busca dels molins del Quixot i el seu escuder per les cases-coves fetes ens la roca calcària i algun pebràs pels pinars del voltant. Mentrestant nosaltres volíem deixar el pavelló de la pilota valenciana ben alt. En aquesta zona hi ha afició al frontó, però té la peculiaritat de ser frontons d’una sola paret. Els homes majors ens conten que abans es jugava en la paret meridional del castell i en la paret de l’església que dóna al carrer Nou (encara es diu així malgrat tenir més de 250 anys d’antiguitat), però cada vegada que queia la pilota a les hortes tenien que botar marges i penyals per anar a buscar-les vora la sèquia. Pels anys cinquanta es va construir el frontó on nosaltres vam jugar la partida. Resultat? partida sabatera i les mans unflades, menys mal que l’home major que ens va contar l’anècdota de la paret de l’església ens va ajudar amb el problema de les mans. Com? va posar les nostres mans al pis, i amb les seues espardenyes de cànem banyat es va plantar damunt amb tot el seu pes i xafant-mos la mà, va pressionar.

Com vam superar la contundent derrota? De la millor manera que ens van recomanar : amb un tros de pa de poble, un bon vi de la zona i un menjar típic com l’Atascaburras (bacallà amb creïlles, alls, ous i nous), el Moje (tomaca, ceba, ou, tonyina) i el gaspatxo manxec (carn de cacera i tortes de sègol). Rematat amb un dolcet com els “nuédagos” (nous, sucre, mel i hòsties – ull perdó, neules-).

Per cert, tampoc vam tindre sort amb els pebrassos (o són esclata-sangs?)

30 novembre de 2017