Anava a enviar una carta per correu postal per fer-los saber
els meus sentiments, per
ò vaig
arribar tard, ja estava tancat. Aleshores, vaig pensar :
i si li demane al ve
í de baix de casa que em deixe el seu telescopi?
Pensat i fet (no seria jo), m’asome
al balcó i li faig un crit. Apareix
el fill menut i em diu que sí. Baixe i em pregunta quina estrela
vull mirar. El telescopi no el vull per mirar cap estrela al cel; tot el
contrari, és per mirar cap a dins per
mostrar-vos les meravelles nostres que, normalment, passen desapercebudes.
Per fora, potser, tenen la pell dura com la magrana, però quan l’obris
trobes una gran quantitat de granets de color roig brillant i molt refrescants.
La passió per un esport i l’estima pels seus amics.

Ten
íem
partida de pilota a m
à amb
jugadors de
“la Manchuela
”, una comarca entre Albacete i Conca
plena de contrastos paisatg
ístics i
culturals. El meu company d
’equip
em va dir : - podrien vindre tamb
é les
dones i ens quedem el cap de setmana, no et sembla b
é?
–
perfecte!!. Elles anaven en busca dels molins del Quixot i el seu escuder per
les cases-coves fetes ens la roca calc
ària i
algun pebr
às pels pinars del voltant.
Mentrestant nosaltres vol
íem deixar
el pavell
ó de la pilota valenciana ben
alt. En aquesta zona hi ha afici
ó al
front
ó, per
ò t
é la
peculiaritat de ser frontons d
’una
sola paret. Els homes majors ens conten que abans es jugava en la paret
meridional del castell i en la paret de l
’esgl
ésia que d
óna al carrer Nou (encara es diu aix
í malgrat tenir m
és de
250 anys d
’antiguitat), per
ò cada vegada que queia la pilota a
les hortes tenien que botar marges i penyals per anar a buscar-les vora la s
èquia. Pels anys cinquanta es va
construir el front
ó on nosaltres vam jugar la
partida. Resultat? partida sabatera i les mans unflades, menys mal que l
’home major que ens va contar l
’an
ècdota
de la paret de l
’esgl
ésia ens va ajudar amb el problema de les mans. Com? va
posar les nostres mans al pis, i amb les seues espardenyes de c
ànem banyat es va plantar damunt amb
tot el seu pes i xafant-mos la m
à, va
pressionar.
Com vam superar la contundent derrota? De la millor manera que
ens van recomanar : amb un tros de pa de poble, un bon vi de la zona i un menjar
típic com l’Atascaburras (bacallà amb
creïlles, alls, ous i nous), el Moje
(tomaca, ceba, ou, tonyina) i el gaspatxo manxec (carn de cacera i tortes de sègol). Rematat amb un dolcet com els “nuédagos” (nous, sucre, mel i hòsties – ull
perdó, neules-).
Per cert, tampoc vam tindre sort amb els pebrassos (o s
ón esclata-sangs?)
30 novembre de 2017
Comentaris