toquem el fons, les cridades i sos no han sorgit cap efecte. Abans, una palmadeta a l’espatlla  ens alçava l’ànim i continuàvem fent. Ara, el temps s’acaba, les forces han desaparegut i això ha fet que la il·lusió es difuminara dels nostre cos. Aquesta darrera és molt important quan tens pocs mitjans per tirar endavant i els resultats, malgrat seguir essent positius, no són suficients per omplir d’oxigen eixe cos desunflat. No tinc clar com canviar la dinàmica i ni tampoc tinc la vareta màgica per fer veure que tenim que seguir estimant les nostres coses recolzant-les de la manera més senzilla i barata que conec : anant a veure-les!!.  Fem perquè creguem, però el temps passa inexorablement i el fet de tindre que sembrar per poder collir tots els anys ens ha esgotat física i moralment i deuria entrar una nova saba de gent que òmpliga de suc vital eixe cos;

però, recapacite i pense : tinc que llevar-me de damunt eixa negativitat i valorar el que hem aconseguit amb esforç i humilitat; i, de colp i volta, em ve al cap la lletra de la cançó d’una cantant de la meua edat que diu així : “ ... mi destino es el que yo decido, el que yo elijo para mí, ¿a quién le importa lo que yo haga?, ¿ a quién le importa lo que yo diga?, yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré, quizá la culpa es mía por no seguir la norma, ya es demasiado tarde para cambiar ahora , me mantendré firme en mis convicciones, reforzaré mis posiciones....” Com en tot, es pot veure el got mig ple o mig buit; i, a més a més, és bo reconèixer els nostres propis errors; aleshores, anem a seguir fent el que ens agrada: estimar i gaudir de la pilota i acabe també amb les lletres d’una cançó “....ara que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta, i em sent bullir la sang…” perquè com diuen els entesos el més important no són els èxits, sinó la felicitat.
Com t’ho podria dir perquè siga senzill : anem a les partides!!

el sol ja calfa i el termòmetre marca 23 graus a les 9 del matí estem entrant a un poble conegut, entre altres moltes coses, pels seus rellotges de sol. Entrem a una instal·lació acabada de cobrir, la qual cosa fa que el sol no ens pegue amb tanta força. Instal·lació recentment acabada i coberta gràcies a la reconeguda frase “de voler, és poder” de la corporació municipal i amb les ajudes de la diputació de València. Les xirimites i els tabals del poble de l’espart animen les grades i als aficionats aplaudeixen la presentació dels dos equips que juguen la final de 3era del Xé campionat de raspall que organitza la Mancomunitat de la comarca : el poble de la ronda i cuquellos contra el poble dels morqueros i les garrofes. La moneda fa cara i treuen els rojos que perden el primer joc i passen al rest on lluiten i es defenen fins aconseguir l’igualada a 5 tantos (si voleu també podeu dir 1 joc a 1 joc. 1 joc = 5 tantos) després de 3 vegades posar-se  a dos i les dos front l’equip blau. Tornen a sonar les xirimites i els tabals i l’equip roig passa al treure i, sense donar temps de comentar amb el que tens al costat el quinze jugat, es posen 20 a 5. Pareix que el peix ja estiga ja venut als favorits : el rojos. Però un parell de consells (tàctics) de col·locació : canviar el mitger pel punter en el treure dels blaus i avançar el punter fins el número 6imig quan resten i altres morals (d’ànims) com : “vinga que podeu” i “no baixeu els braços que la pilota es redona per a tots” els blaus reaccionen i fan el segon joc (25-10). I ací, comença la remuntada de l’equip blau amb tretes directes, raspades guanyadores des del 7 i volees al palquet. Goteta a goteta, van caiguent els jocs a favor dels blaus, fins col·locar en el marcador un 5 per 5 o iguals a 25. Després d’una hora i mitja de gaudir d’una bonica partida el públic estava expectant (tots plantats aplaudint als 6 jugadors aficionats) per al darrer joc. Era el definitiu, els rojos al treure i els blaus al rest. La moral i la tàctica van donar resultat  : val net per als blaus.
Al final : qui va guanyar? TOTS : blaus, rojos, homes bons, aficionats/des, músics, polítics i tota una comarca gaudint d’uns esport molt nostre : la PILOTA VALENCIANA