comença a caure les primeres volves de neu i pel fred que està fent pareix que collarà de ben valent. Vaig en espardenyes de mitja cara i unes calces que la meua iaia havia cosit la setmana passada. Sóc un rabadà (pastoret de poca edat que ajuda al pastor major i aprén l’ofici). El meu pare xiuxeja ràpidament a les ovelles i cabrits que vist i no vist entren de seguida al corral de la caseta. Ximet, agafa el cabasset de llata i ves a casa i que el donen tot el recapte que puguen, la nevada que s’acosta es farà dir perquè el vent tramuntanat i els núvols m’indiquen que el tema és seriós. Però pare, jo demà tinc partida de llargues al curt i ja està arreglada. Fill meu, fes el que dic i demà parlarem. Aleshores en un plis-plas vaig agafar l’assegador de l’ombria cap el poble. Era la travessa més ràpida per arribar abans de migdia a casa i poder tornar al Pla de Garga on estava el ramat, abans que es fera de nit. La mare i la iaia es van sorprendre de veurem a migdia, al poble feia fred però no nevava. El pare diu que agafe tot el recapte que puga perquè troba que va a nevar de valent. Sols tenim farina de dacsa, un poquet de “frito” i tomaques de penjar, oli, vi i herberet. Bé, prou no tinc temps de parar-me perquè arribaré de nit i no vull fer patir perquè allí ja està nevant. Ah, avisa al Màlia i al Paco que demà no estaré per jugar la partida de llargues contra Murla, que busquen a un altre jugador que faça de punter i desitja-los sort. Per cert, les pilotes de drap estan a la cambra, dins del basquet . Només arribant a la font dels Olbis, l’aigua s’havia convertit en neu i el camí era tot blanc. Cada vegada em costava més caminar i les petjades quedaven marcades damunt la catifa blanca que estava fent la neu. Caic i.....continua el relat en el blog ...http://josepmoll.blogspot.com/
Una retirada és una victòria diuen que deia Napoleó en l’argot militar quan les coses anaven malament. Aquesta frase és de comiat? Tinc un nuc a la gola i no m’ixen les paraules per poder respondre a la mateixa. De vegades, les paraules es resisteixen a eixir, sobretot en els moments més dolorosos o poc còmodes. No ho se, sols ho sap ell, la persona implicada i afectada. La il·lusió la té intacta 40 anys després. Com quan va començar per allà els anys 80-90 del segle passat a practicar la treta de bragueta amb les taronges tombades en l’aclarida dels bancals d’Orba. Però jo, el diumenge, no el vaig vore disfrutar com sempre, tot el contrari, el vaig vore patir tant a ell com a la seua dona. La gent major que sap més que jo em van dir a cau d’orella una frase que exemplifica el que vaig vore eixe matí al carrer del trinquet del Poble Dalt quan agafava la carrera i feia les tres passes abans d’amollar-se la pilota per treure de bragueta: cal retirar-se a temps quan encara hi ha temps de
Comentaris