Lleveu el braser i la tela al tendur que anem a entrar a l’estiu i escarxofeu-se en el balancí amb l’escalfor del sol de juny i així podreu llegir més a gust el tastet sobre LA PILOTA A ALBAIDA.
Quan estava fent els estudis universitaris (anys huitanta del segle passat), es parlava de (i es donava) la “microhistòria”. Si consulteu la viquipèdia, us la defineix com una branca dins de l'estudi de la història i té com a finalitat la investigació del passat en una escala molt xicoteta. El tipus més comú de microhistòria és l'estudi d'un poblet o una vila. El segle XXI i la pandèmia que acabem de patir i sofrir ens ha dut a parlar de cultura de quilòmetre zero o de proximitat.
La pilota, junt a la música, les festes, les tradicions/costums i la llengua formen part de l’heretatge del poble valencià. És un llegat. La pilota ha estat un esport jugat als carrers i als trinquets dels pobles valencians bastant marginat de la historiografia local i dels “mass media” (premsa, televisió, ràdio).
Nosaltres anem a posar el nostre granet d’arena, en forma de cronologia, sobre la pilota al poble d’Albaida amb l’ajuda del fons documental de l’arxiu i biblioteca d’Albaida, dels llibres i articles dels Agulló (Recaredo i Víctor), de Gil-Mascarell (Vicente), de Moll (Josep), de Nuin (Txema), de Plà (Mª Luisa), de Soldado (Alberto), de Soler (Abel) i de Terol (Vicent).
Vos apeteix que us conte la meua història?
Anem allà....
1588. Procés criminal entre “nous convertits” (moriscos). És juga una partida de pilota entre Pere Pinter i Pere Alibarí i, pareix ser, que és perdé la pilota que els va deixar Joan Sití. El dia de Sant Miquel, Joan els demana que li tornen la pilota i ningú la té. Picabaralla entre els Pere’s i la discussió acaba amb una bastonada al cap de Pere Pinter amb nafres i molta sang.
1637. Ens trobem amb una lletra secreta autògrafa de la sogra del II Marqués d’Albaida (Joan-Paulí del Milà i Aragó) on escriu sobre el seu gendre “...en jugarse todo quanto [tiene] y sin tener....el virrey le mandó no jugase a la pilota (sic) porqué se jugó 400 escudos en un día, y serca de mil meses...en tanto que su muger , en casa, sin comer...”
1745. el Pare Brozas, ermità i mestre de gramàtica a la vila, publicà un pamflet – sainet- on es barregen versos en llatí castellà i parodia el tractament rebut pels docents al poble com “si no castiga, ya es floxo,/ si castiga, ya es tremendo/...” i la dificultat, per a ell, d’ensenyar la gramàtica en llengua estranya al poble. A més a més, conta coses curioses sobre l’afició al joc dels xiquets albaidins “...y los grandes, a los juegos/ de bolos, pelota y cartas...”.
1762. Mossén Bertomeu Tormo escriu el llibret “Gatomaquia valenciana” on ens parla de Josep Calatayud, un home tant, tant aficionat a la pilota que morí esgotat (les partides eren a pujar i baixar que consistia a arribar a una xifra determinada de jocs, però amb l'afegitó que si l'equip que anava perdent aconseguia un tanto, en lloc de sumar-se'l, l'hi restava a l'equip que anava guanyant).
1766. La pilota era un entreteniment pels carrers del poble, com per exemple, al Carrer de la Font on es produí una brega per causa d’un quinze dubtós que portà a una picabaralla entre Vicent Vila i Josep Vidal i un posterior juí (autos criminals).
1840-1845. Francisco Mateu Giner escriu entre eixos anys i és publica deu anys després (1854) el seu llibre “Breve historia de la villa de Albaida” on l’autor fa referència a les diferents modalitats de pilota que es juguen pels carrers del poble “...a bolers, a cuartes, a llargues, a percha esquerre, a percha dreta, a contra ma, al bot, etc...” i en carrers com del Rebot, del Tint, del Real, Trinitat, Sant Joan.
1890. Les queixes d’alguns veïns, en concret 12, del Carrer del Real perquè hi ha partides tots els dies i pareix un trinquet fa que des de l’ajuntament ordenen prohibir jugar en eixe carrer a pilota. Els 12 veïns diuen que les aficionats omplin les voreres i no es pot passar, que les pilotes trenquen les canals, els cristalls de les seues finestres, o les teules de les teulades. A més, els jugadors pugen als balcons a despenjar pilotes i xillen i empren paraules indecoroses.
1897. L’Ordenança municipal regula i multa l’incompliment dels horaris i carrers on es juga a pilota. El recaptador multa a diversos jugadors per l’incompliment de la norma. Així tenim multes el dia 14 d’agost per jugar a pilota abans de les 3 de la vesprada; el dia 14 de setembre per jugar abans de l’hora assenyalada; o el dia 29 de setembre per jugar al Carrer Gràcia davant de la Beneficència. Les multes imposades són 1 pesseta al dia durant 10 dies.
1914, 1916, 1919, 1924. Bans escrits i cantats en valencià per l’agutzil del poble sobre les hores a jugar a pilota (prohibicions). Per exemple, el 12 de juny de 1914 “De orde del Sr. Alcalde es fa saber al publich que queda en absolut prohibit el choc de pilota a tots els carrers de la poblasió sense llesensia de esta Alcaldia, baix la multa de una a vintisinch pesetes”.
1918. A l’Aljorf es juguen partides dominicals vespertines amb la presència de jugadors i aficionats de la comarca.
1934. Encara es juga a perxa d’esquerre on destaquen Paco “Xava” i “Juanito” Mateu. La modalitat del raspall (ací també és coneix pel nom de raspallot) s’imposarà després de la Guerra Civil (1936-1939). La gran diferència de jugar a l’aire (a l’alt i/o primer bot) i rodolant per terra (raspallot) és com els jugadors s’enfaixen (protegeixen) les mans amb planxes, cartes, cotó, didals, esparadrap, guant i el pes de les pilotes de vaqueta. “Tatxa” fou un jugador del poble que jugà partides de de professional al trinquet Pelayo de València.
1948. El poble té bons jugadors de raspallot com són Carlos Segrelles “Lumes” i “Alfredo” Seguí. Molts jugadors de raspall són coneguts pels seus malnoms : el Sucrer, el de la caseta la Polla, el Roget, Xaleco, “els Lumes”, Pipa, el Guardagulla, el Blanco, el Ros, el Negre Pere, el Barber, els Forners, el Flare, el Bollo, Campanero, Calerito, Rejoleta, Llanera, Santa, Santillana, Canet,... Dels noms de pilotaris que us hem mencionat més amunt anem a intentar explicar alguns per ordre alfabètic: Barber (ofici), Blanco (físic), Bollo (tenim un document del 1778 a l’arxiu d’Albaida on ja apareix), Campanero (ofici), Flare (hi havia un flare en la família) Forner (ofici), Llanera (ofici), ”els Lumes” de Luma (pareix ser que siga una variació formal de l’Humà, perquè era molt bona persona), el Negre Pere (físic), Pipa (malgrat ser germà dels Lumes, com fumava en pipa), Santa (del cognom Santamaria), Sucrer (ofici confiter o reboster).
1955. Es fan subhastes dels carrers Gràcia i Pòsit per a jugar a raspall per l’increment desmesurat del mateix. El veí del carrer de baix del “Bàrio” (actual carrer Sant Carles) Miguel Escrivà Alfonso sol·licita llicència, mitjançant renda o lloguer dels mateixos, i en la instància escriu “..toda vez que esta población tan pronto como tiene conocimiento de que existí alguna partida de pelota, el entusiasmo vibra en el corazón de innumerables albaidenses que ya sus antepasados anhelaban con orgullo este noble juego...”
1956. Campionat Comarcal de Raspall per pobles amb molt d’èxit de públic. Posen grades per la gran quantitat d’aficionats arribats per vore les partides. 14 equips : Aielo de Rugat, Albaida, Alfarrasí, Aljorf, Bèlgida, Benicolet, Benissoda, Bufali, Guadassèquies, Llutxent, Montaverner, Montitxelvo, Palomar (el), Terrateig. Partides jugades a 42 tantos i amb el temps limitats. Hi ha 4 homes bons per partida i es prega als aficionats d’abstindre de “donar cap pilota (bona-roïna). Qui no faça cas, l’Autoritat el traurà del carrer.
1962. El regidor d’Esports de l’Ajuntament d’Albaida, el “Xato” Silvestre, intenta impulsar la pilota, acadèmicament, des del nou institut comarcal a punt d’inaugurar (1963).
1968. L’amo del bar “la Fonda”, “Argilaga”, arregla i anuncia partides de raspall els dissabtes i diumenges amb jugadors de la comarca al Carrer Major. S’acosten aficionats de tots els pobles a peu i/o en bicicleta a vore i travessar “4 duros” en les partides. “Argelaga” pagava als jugadors a canvi de “fer caixa”.
1976-1982. Darreres partides de pilota (modalitat de raspall) al carrer durant les festes patronals. Jugadors del poble com Feliu “el Sucrer”, Pere i “el forner” de l’Aljorf, Rafa Soler “el pastisser”,...
...
2005-2017. Les partides de pilota del club i l’escola es juguen en diferents carrers motivat pels problemes de trànsit -policia- i molèsties als veïns : Carrer Major, Carrer Joan Fuster, Carrer de la Música, Carrer Artesans i Teixidors. Els entrenaments, gràcies a un conveni de col·laboració -cessió-, es fan a les instal·lacions del nous institut “Josep Segrelles” (mini trinquet, mini frontó, mini galotxa) fins que “es van obrir com una magrana” i el perill conseqüent. Aleshores la manca d’espai de joc (partides campionat i lligues) i d’entrenament (escola i club) va fer que el anaren a jugar als pobles del costat com el trinquet d’Ontinyent, al de Castelló de Rugat o al carrer artificial de Bèlgida. Això va ser el principi del final.
2005-2017bis. 42 títols aconseguits, entre altres, els següents : Jocs Escolars (campions provincials en categoria benjamí, subcampions autonòmics en categoria benjamí); Campionats Federació de Pilota Valenciana (campions i subcampions autonòmics en 2ª categoria); Tecnificació Federació (campions autonòmics en categoria cadet); II i IV Premis Promoció Paco Cabanes “Genovés” a l’Escola de Pilota d’Albaida.
...2017-2023....
Estic malalta. He perdut el vigor i hem trobe fatigada i dèbil. Estic sense energia. La flama s'apaga i ningú fa res per curar-me.
Serà l'edat? No crec, perquè he tingut una vida ben viva, distreta i molt llarga. Sí, molt llarga. Per a mi, la malaltia ve motivada per la manca d'un espai on poder viure i habitar sense molestar als veïns.
Ni club, ni escola, ni jugadors, ni aficionats, ni responsables polítics han fet res per sanar la ferida que sagna des de fa temps.
Però, sabeu què? No estic trista, tot el contrari. Soc optimista. Crec que la flama no s'apagarà mai, que em posaré bona i que vindran altres temps més benèvols on podré lluir el meus millors vestits.
Ara tocava, amb el vostre permís i paciència lectora, recordar per no oblidar i tornar a estimar tot el que hem fet junts, vosaltres i jo en la vila, en la ciutat, és a dir, al POBLE D’ALBAIDA perquè cal mirar sempre pel retrovisor. Eixe és el paper de la història.
Josep Moll. La Vall de Laguar – Albaida.
Divendres 9 de juny. Dia Internacional dels Arxius
Comentaris