a dos i dos ratlles

El matí està calmat sense gens de vent i el sol té pinta de calfar més que aquests dies. Si mireu la fotografia veureu un tipus de sauri (paraula plana : rèptil de 4 pates) i no la paraula aguda i amb accent “saurí” (home que amb una vareta en la mà endevina on hi ha aigua baix terra) i que el pronunciem de mil maneres : segrantana, sargantana, sangatalla, sagrantana, llangardeixet, serenalla,etc. ha eixit del seu amagatall i pareix que tinga interès en vindre a veure la partida de llargues que el jove equip de tercera (mitja d’edat de 18 anys) juga al Carrer del Trinquet contra els líders i imbatuts (4 jugades, 4 guanyades), l’equip d’Agost (L’Alacantí). La partida pinta bastos perquè els nostres sols hi tenen guanyada la primera (contra Ondara). Amb la veu dolça que em caracteritza i xiuxiujent-los, els anime a gaudir del joc i creure en les seues possibilitats. Però, primer que res, toca fer un mosset amb el fill i la filla. Baix de l’ombra d’un ametler i amb un platet de penques …

A vegades, per no dir quasi sempre, els escrits que faig es presenten davant d’u sense “menjar-s’ho, ni beure-s’ho”. Ahir per la vesprada, ensopegue pel carrer, en un ex-jugador professional del raspall (ara juga per afició i germanor -els Sensio- : Roberto Albert Durà) i ens posem a parlar, com no de pilota : que si juga les semifinals contra Bèlgida, que si fa un fred que pela als trinquets en hivern, que si a Gata el xorret d’aigua que eixia de la dutxa estava “quasi” congelada (quan ell jugava, i em diu.... “fa....bo, ha plogut i nevat molt”...). Aquest matí, en la premsa, llig la notícia del premi en la categoria d’“esport” a un jove talent (Sacha Kruithof Perelló, pilotari del poble d’Orba) concedit i organitzat per ungrup editorial i una entitat bancària. El premi és un reconeixement a l’esforç emprenedor dels més joves. En aquest cas a un jove pilotari de llargues i campió mundial sub-19 d’”one wall” (frontó d’una paret). I acabe amb una fotografia meua davant d’un trinquet de…

mut i ala dacsa. Un home major em diu eixa frase feta i li faig cas. En el poble (dels meus pares), un modest club esportiu d’un esport catalogat com a minoritari (perquè no eixim en la televisió, erem més de 130 persones en el sopar) ha estat d’aniversari (30 anys). Eixe club, també li va retre reconeixement a un dels seus millors restadors de volea (Es dóna la volea quan la pilota arriba alta a l'abast del jugador sense haver botat abans.) Si voleu, podeu llegir... http://www.pilotaveu.com/article/11766/el-cpv-vall-de-laguar-compleix-30-anys
Mentre 6 voluntariosos col·laboradors intentàvem acabar d’instal·lar una tela per evitar que les pilotes caigueren en una casa assolada que hi ha a meitat carrer, els xics i xiques de l’escola de pilota calfaven esperant que els digueren “va de bo”. Estaven més nerviosos del normal, perquè el carrer s’omplia de gent de tot arreu, no sols venien a veure’ls jugar a ells en la modalitat de raspall ( 20 a 15, guanyà l’equip del Roc, Jordi, Joan f…

quan tot el món se’n va, uns eufòrics (enhorabona a l’equip de Muro) i altres decebuts (equip d’Albaida) per la derrota (15-30), ens ve al cap el que ens diu la gent major : que per a perdre finals hi ha que jugar-les (XIII Campionat de Raspall Mancomunitat Vall d’Albaida. 3era. categoria. Llutxent). Els done tota la raó.
Una vegada acabada la partida de pilota, sempre hi ha algú que es queda en la solitud i veu imatges com la fotografia nº 2.
Si mireu la fotografia, voreu dues edificacions “molt” valencianes.
La barraca, molt tòpica en el quadres costumistes,
en postals, ventalls,etc, va formar part d’un paisatge hui en dia desaparegut o quasi. La majoria d’elles han estat abandonades o convertint-se en magatzem o casetes d’atifells; malgrat que històricament hi tenim ressenyes d’elles des del segle XV (Museu Pis V, taula de Jaume Mateu) i XVI (guerra germanies).
El trinquet és una instal·lació de pilota per excel·lència dels valencians. És un recinte tancat, rectangular amb qua…

dissabte 9 de juliol, a les set de la vesprada, al trinquet de Llutxent (Carrer La Plana, al costat del camp de futbol) es juga la final de raspall de 3era categoria del 13é campionat que organitza la Mancomunitat de La Vall d’Albaida. Per què us faig memòria? PERQUÈ l’equip d’Albaida juga la final contra Muro.
repassem més cosetes sobre pilota :
5 de juny de 2016

- bon dia, ens ajudeu a llevar les plantes i preparar el carrer? - Ara, pel matí? sí, juguem pel matí. Ens arromanguem i col·laborem (germanor). Mentre estem condicionant el carrer, arriben els jugadors dels dos equips i junts (amistat) van a enfaixar-se al local que cedeix l’ajuntament. Comença la partida de bon hora, abans que el sol comence a calfar. L’equip blau (foraster) s’avança amb dos jocs i entrem en una dinàmica distreta i apassionant de quinzes i jocs : 0-2, 2-2, 4-4. Com en tots els esports, tots pateixen per guanyar. Jugar al carrer té la seua particularitat i peculiaritat (balcons, voreres, fanals, fils de la ll…

Entre pescadors (carrer dels) i mariners (carrer dels), 
març-abril l’equip de primera de palma de laguar a omplit el sarró amb una nova victòria en el casc vell de Calp. En la vesprada del dia de Saturn (dissabte), el sol “pegava” frontalment al treure i vam tindre que esperar deu minuts en començar la partida. L’equip roig (Calp) va començar molt “enxufat” i el seu traure (Agustin) coneixedor del carrer, en un plis-plas van fer 5 per cap. El jove equip blau(La Vall de Laguar) va reaccionar : Aaron i el seu treure certer, segur, i cada vegada més llarg; Kike, malgrat el dolor en la mà, amb les seues boleres impossibles; Josep, cada vegada més assentat en la modalitat de llargues(o palma), parant, fent ratlles i restant; i Robert, guanyant ratlles en la posició més difícil d’un jugador del joc de ratlles (de punter). Es posen 4 per 5 i val per fer iguals. Però no guanyen la ratlla i perden el joc (6-4). Entrem en una fase molt igualada i disputada i els rojos fan 7 jocs per 6 dels blau…