a dos i dos ratlles

Allò pareixia “l’any deu” (catàstrofe) perquè tant havia anat “el cànter a la font” que tot el món del seu voltant es pensava que estava trencat (abusar de la paciència); però mira per on, era un home amb molta“gramàtica parda” (un home sense estudis d’escola, però amb molta escola de carrer). Tanta, que quan va entrar al riurau i va veure les cistelles penjades i el sol que queia al bancal, de colp i volta, sense dir res a ningú, va canviar de pensament i de camí. El seu nou destí era el soroll de la gent i “el tec” de la pilota quan colpeja damunt de la teulada... La partida estava programada a les sis de la vesprada, però un dels mitgers dels rojos estava acabant de treballar i amb la cortesia de cinc minuts, la partida començava amb cinc minuts de retràs. Els rojos perden el primer joc tenint val i ratlla; però saben reaccionar i empaten a u. Què dos primers jocs!! Tretes buscant la paret, restades llargues, moltes ratlles i igualades a dos. El marxador va fer metres de valent, car…

Després de setmanes sense veure cap partida de pilota al carrer, aquest cap de setmana he pogut gaudir de dos. Una a palma i l’altra a llargues. El nostre equip de primera, el dissabte per la vesprada, es van lluir, en majúscules, davant els actuals líders i campions de l’any passat. La partida començà molt igualada amb el públic buscant les portalades de les cases del vent tant gelat que feia. 1-1, 2-2. Els primers jocs ens van fer creure que la partida estaria molt igualada, però el nostre jove equip va reaccionar i va prendre la davantera sense mirar arrere i ens va fer gaudir d’una victòria incontestable : 10-2. 8 jocs seguits dels rojos. Molt bona partida dels nostres front els líders; els quals estaven imbatuts fins arribar a Laguar (7 de 7). Tot l’equip roig va estar espectacular : la treta buscant les parets; els dos restos (mitgers) tornant pilotes inversemblants amb la dreta i l’esquerra; el punter guanyant ratlles. És a dir, van ser i jugar com el que són, malgrat la jove…

El matí està calmat sense gens de vent i el sol té pinta de calfar més que aquests dies. Si mireu la fotografia veureu un tipus de sauri (paraula plana : rèptil de 4 pates) i no la paraula aguda i amb accent “saurí” (home que amb una vareta en la mà endevina on hi ha aigua baix terra) i que el pronunciem de mil maneres : segrantana, sargantana, sangatalla, sagrantana, llangardeixet, serenalla,etc. ha eixit del seu amagatall i pareix que tinga interès en vindre a veure la partida de llargues que el jove equip de tercera (mitja d’edat de 18 anys) juga al Carrer del Trinquet contra els líders i imbatuts (4 jugades, 4 guanyades), l’equip d’Agost (L’Alacantí). La partida pinta bastos perquè els nostres sols hi tenen guanyada la primera (contra Ondara). Amb la veu dolça que em caracteritza i xiuxiujent-los, els anime a gaudir del joc i creure en les seues possibilitats. Però, primer que res, toca fer un mosset amb el fill i la filla. Baix de l’ombra d’un ametler i amb un platet de penques …

A vegades, per no dir quasi sempre, els escrits que faig es presenten davant d’u sense “menjar-s’ho, ni beure-s’ho”. Ahir per la vesprada, ensopegue pel carrer, en un ex-jugador professional del raspall (ara juga per afició i germanor -els Sensio- : Roberto Albert Durà) i ens posem a parlar, com no de pilota : que si juga les semifinals contra Bèlgida, que si fa un fred que pela als trinquets en hivern, que si a Gata el xorret d’aigua que eixia de la dutxa estava “quasi” congelada (quan ell jugava, i em diu.... “fa....bo, ha plogut i nevat molt”...). Aquest matí, en la premsa, llig la notícia del premi en la categoria d’“esport” a un jove talent (Sacha Kruithof Perelló, pilotari del poble d’Orba) concedit i organitzat per ungrup editorial i una entitat bancària. El premi és un reconeixement a l’esforç emprenedor dels més joves. En aquest cas a un jove pilotari de llargues i campió mundial sub-19 d’”one wall” (frontó d’una paret). I acabe amb una fotografia meua davant d’un trinquet de…

mut i ala dacsa. Un home major em diu eixa frase feta i li faig cas. En el poble (dels meus pares), un modest club esportiu d’un esport catalogat com a minoritari (perquè no eixim en la televisió, erem més de 130 persones en el sopar) ha estat d’aniversari (30 anys). Eixe club, també li va retre reconeixement a un dels seus millors restadors de volea (Es dóna la volea quan la pilota arriba alta a l'abast del jugador sense haver botat abans.) Si voleu, podeu llegir... http://www.pilotaveu.com/article/11766/el-cpv-vall-de-laguar-compleix-30-anys
Mentre 6 voluntariosos col·laboradors intentàvem acabar d’instal·lar una tela per evitar que les pilotes caigueren en una casa assolada que hi ha a meitat carrer, els xics i xiques de l’escola de pilota calfaven esperant que els digueren “va de bo”. Estaven més nerviosos del normal, perquè el carrer s’omplia de gent de tot arreu, no sols venien a veure’ls jugar a ells en la modalitat de raspall ( 20 a 15, guanyà l’equip del Roc, Jordi, Joan f…

quan tot el món se’n va, uns eufòrics (enhorabona a l’equip de Muro) i altres decebuts (equip d’Albaida) per la derrota (15-30), ens ve al cap el que ens diu la gent major : que per a perdre finals hi ha que jugar-les (XIII Campionat de Raspall Mancomunitat Vall d’Albaida. 3era. categoria. Llutxent). Els done tota la raó.
Una vegada acabada la partida de pilota, sempre hi ha algú que es queda en la solitud i veu imatges com la fotografia nº 2.
Si mireu la fotografia, voreu dues edificacions “molt” valencianes.
La barraca, molt tòpica en el quadres costumistes,
en postals, ventalls,etc, va formar part d’un paisatge hui en dia desaparegut o quasi. La majoria d’elles han estat abandonades o convertint-se en magatzem o casetes d’atifells; malgrat que històricament hi tenim ressenyes d’elles des del segle XV (Museu Pis V, taula de Jaume Mateu) i XVI (guerra germanies).
El trinquet és una instal·lació de pilota per excel·lència dels valencians. És un recinte tancat, rectangular amb qua…