DIVENDRES 19 DE DESEMBRE

-
Nit de moltes emocions i sentiments barrejats. Per un costat, voler i no poder estar al "trinquet blau" del Genovés; de l'altra, nervis per veure a dos amics fent el que més els agrada : jugar a pilota.  És la final de parelles del raspall : Beniarrés (Lluïset i Roberto) contra Rafelbunyol (Moro iCampos). Dos grans equips que han arribat a la final per mèrits propis. Davant : un trinquet nou i remodelat : pintat de blau, parets de cristalls, pilotes de vaqueta blanca, més curt. Darrere : un trinquet de gom a gom amb aficionats dels dos equips i de tot arreu dels pobles. Excel·lent ambient amb tot tipus de públic : dones, xiquets, homes "amb el puro", tele en directe (Punt Dos), federació, polítics i , sobretot, molta estima per un esport valent i bonic on els hi haga. En una partida així, la sort i el control dels nervis fan i influeixen en el desenvolupament de la partida ( les pilotes que cauen del palquet, començar traent, un públic volcat, un equip compenetrat, l'eixir a jugar i passar-seu bé). Per cert, des del "sofà balle" meu i la tele una experiència inoblidable perquè veus les repeticions, les cares de prop, les entrevistes, les estadístiques ( tinc que donar una bona nota: un 8 a la tele). Qui ho diria, veritat Roberto ? pareix, l'altre dia quan arreplegàvem signatures pels carrers i trinquets per la "marginació " de la pilota (i sobretot del raspall) i mira ara: televisada en directe i jugant tu. ENHORABONA , campió! a Lluïset i el poble de Beniarrés i com no als perdedors (també es mereixen un recordatori) : és un joc i uns o altres han de guanyar o perdre. Aquesta vegada a tocat als favorits de les apostes de perdre, a l'altra serà!.
Crec que el món aficionat ens ha donat una lliçó "de savoir faire" . Així que : federació, polítics, empresaris, jugadors, escoles, trinqueters, clubs, aficionats, marxadors, ... tots junts : si volem, podem! el nostre esport : la pilota s'ho mereix aquesta dignificació i reconeixement com ESPORT EN MAIÚSCULES.
POSDATA : QUAN robert, fill, m'envie la foto dels guanyadors us la faré arribar. També es mereixen la felicitació eixes persones que sempre estan darrere de les bambalines i que sense elles no seríem res. Clar que sí! són les dones, mares dels jugadors.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

-
Imatge
Una retirada és una victòria diuen que deia Napoleó en l’argot militar quan les coses anaven malament. Aquesta frase és de comiat? Tinc un nuc a la gola i no m’ixen les paraules per poder respondre a la mateixa. De vegades, les paraules es resisteixen a eixir, sobretot en els moments més dolorosos o poc còmodes. No ho se, sols ho sap ell, la persona implicada i afectada. La il·lusió la té intacta 40 anys després. Com quan va començar per allà els anys 80-90 del segle passat a practicar la treta de bragueta amb les taronges tombades en l’aclarida dels bancals d’Orba. Però jo, el diumenge, no el vaig vore disfrutar com sempre, tot el contrari, el vaig vore patir tant a ell com a la seua dona. La gent major que sap més que jo em van dir a cau d’orella una frase que exemplifica el que vaig vore eixe matí al carrer del trinquet del Poble Dalt quan agafava la carrera i feia les tres passes abans d’amollar-se la pilota per treure de bragueta: cal retirar-se a temps quan encara hi ha temps de
Més informació
-
Imatge
Agafeu el telèfon que teniu en la mà o en la butxaca i poseu en el buscador de google “Mália” (amb accent) i el primer que vos ix és un poble de Creta (Grècia), però si afegiu en la búsqueda “Màlia pilota” ix “José Vicente Oliver Moll”. Conegut com “Màlia” per la gent del món de la pilota, sobretot, en la modalitat de joc ratlles (i també del raspall de la Marina Alta). La wikipedia us contarà qui és i tot el que ha aconseguit.  Però si diem “Visente” [sic] molts pocs saben qui és: obrer, conductor de autobús i camió i canta(d)or en el seu temps lliure. Un xic de 58 anys que viu al Poble Dalt de La Vall de Laguar i que li han passat coses com.... ...De menut, sempre estava en casa la seua iaia la Tona perquè li ensenyava cançons i es passava el dia cantant... ...El seu iaio Sento quan anava al bancal amb el matxo “Romero” agafava al Visente [sic] i el pujava al seu llom perquè era una de les coses que més li agradava
Més informació
-
Imatge
Deixe el gosset lligat en la barana. Entre en la carnisseria. Ens saludem i faig la comanda. Parlem un poc de tot i acabem parlant de pilota. En eixe mateix instant, per art de màgia, les agulles del rellotge es fonen. El temps s'atura. No avança. Continuem parlant de pilota. Ens abracem. Fa més de vint anys que ho fem. La vida ens depara moltes sorpreses al girar el cantó. Lleveu el braser i la tela al tendur que anem a entrar a l’estiu   i escarxofeu-se en el balancí amb l’escalfor del sol de juny i així podreu llegir més a gust el tastet sobre LA PILOTA A ALBAIDA . Quan estava fent els estudis universitaris (anys huitanta del segle passat), es parlava de (i es donava) la “microhistòria”. Si consulteu la viquipèdia, us la defineix com una branca dins de l'estudi de la història i té com a finalitat la investigació del passat en una escala molt xicoteta. El tipus més comú de microhistòria és l'estudi d'un poblet o una vila. El segle XXI i la pandèmia que acabem de p
Més informació