O serà per què tinc mal de renyons i/o esquena- lumbago-?
Encara que aquesta postura corporal, aparentment insignificant, pot oferir informació valuosa segons els experts en psicologia i comunicació no verbal; els quals analitzen aquest hàbit comú que pot revelar des d’estats d’introspecció (acció d'examinar-se a si mateix, inspecció dels propis sentiments i pensaments) fins necessitat de control emocional.
Malgrat aquesta introducció, no vull parlar del meu caminar, tot el contrari, vull parlar de :
Tindre una afició (inclinació a una activitat) i jugar al carrer.
Jo tinc una afició que es juga al carrer: la pilota valenciana.
Jugar al carrer i a l’aire lliure crec que és important per al desenvolupament físic, emocional i social dels xiquets/es i no tan menuts.
I fer un esport com la pilota al carrer, també. La pilota és un joc/esport de carrer, va nàixer en el carrer i s'ha fet major en el carrer. Era una pràctica lúdica molt generalitzada en tots els pobles i ciutats fins el segle XX quan van començar a “prohibir jugar al carrer”. Els que manaven es justificaven al·legant que havien de rebaixar “les tensions socials” de les vies públiques. Això va dur que al llarg del segle XXI, en els pobles i ciutats, es crearen instal·lacions per a la pràctica de la pilota valenciana fora del carrer (carrers artificials) o que la pilota es jugara en els pobles/ciutats que tenien trinquets (privat o públic). Òbviament, no podem negar-ho que els carrers artificials i els trinquets són molt positius per a la divulgació i promoció de la pilota perquè són moltes les seues avantatges.
Però el joc de carrer en té un sabor especial.
Un carrer és imperfecte i això li dona encara més màgia al joc. Hi ha que saber jugar en un carrer, llimar les dificultats i aprofitar les peculiaritats per a lluir més en el teu joc i fer més quinzes. Un carrer és màgic perquè el seu joc no és matemàtic, hi ha que buscar-lo. Les vores, els balcons, les finestres, les portes, els espectadors, els terrats... són, ací si, part activa de la partida i hi ha que jugar en elles. A més a més, un bon jugador de pilota al carrer ha de jugar molt a l'aire (“qui espera la pilota al bot, és fot”), ser capaç de jugar en les dues mans, ser ràpid i intel·ligent.
Deuríem d'estimar més, i valorar, l'esforç, dels clubs i escoles de pilota que continuen en la tradició del joc en el carrer.
Jugar al carrer també comporta que els veïns i veïnes tinguen una miqueta de paciència i que els ajuntaments col·laboren en els clubs i escoles de pilota. La convivència no sempre és senzilla, però amb una miqueta de respecte mutu i col·laboració entre tots i totes, podem gaudir d’un ambient harmoniós : granar el carrer, apartar el material d’obra de la via pública, llevar les plantes de les voreres i els cotxes aparcats i després tornar-ho a deixar al seu lloc, demanar permís al propietari de la casa per a poder despenjar les pilotes encalades, arreglar les teules trencades, quan són festes parar la partida quan passa la boda/processó/banda de música o quan un veí/ïna creua el carrer i necessita ajuda, ...
PILOTA AL CARRER : arrelament d’una manifestació cultural i senya d’identitat nostra.
El que escriu, és escriptor; i el que publica, és publicador. Crec que està clar que els que escrivim i publiquem, ho fem per a ser llegits; però la meua aspiració és ser i continuar essent invisible darrere les lletres que escric.
Comentaris