El moixú està al poble de vacances i eixe matí, abans de la partida de pilota, ha quedat amb el seus amics d’infantesa d’anar a fer camamirla al Colla(d)o. Es vesteix amb els seus culotes d’anar en vélo i puja a la cambr a buscar un cabasset de llata i els sicatons de sa ouèla. El promenà no és molt lluny, però com és un caguète i té por que les cames li faire figua, fica un xorret d’aniset, que hi ha en el taulell de la cuina, en la botija que després omplirà d’aigua fresca de la fontana dels Olbi(t)s. També agafa paté que ha dut de Bab El-Oued...

Flashback: els escarbatols pul·lulen per damunt de la camamirla xuplant el seu nèctar. Passen la mà per damunt de la mata i s'apega. Els amics d’infantesa i experts populars en plantes li diuen que ja està bona per collir. Agafa els sicatons i talla manollets i fa garbonets amb fil del palomar per després penjar en la cambra de casa. La camamirla sempre va bé; sobretot, si tens mal de panxa i t'ha baixat la menstruació. 

 Flash-forward: partida de llargues al carrer del poble dalt. Un equip roig mescla de joventut (3 xicons de menys de 19 anys) i veterania (1 de més de...) front un trio blau molt bé compenetrat. Els rojos necessiten fer set jocs, traure un punt, i passar a les semifinals. 2-0, 3-2, comencen guanyant. Reaccionen els blaus i es posen 3-7. Els rojos estan desmoralitzats, tres jocs amb val al seu favor i no saben acabar-lo. Els blaus sabem jugar al carrer, tenen molt bona treta, molt bon rest de volea i són guanyadors de ratlles. En eixe moment, els aficionats (i aficionades) comencen a animar als rojos. Són més de vint persones, al carrer, aplaudint. Al fons del carrer, en el rest, sentat en una cadira de boga està l’home major de la partida en 91 anys, el ti Pelat. De bon matí havia anat a l’horta i li havien dit que jugaven a pilota al carrer del trinquet, els de Laguar contra els de Calp. Alça la veu i diu als xicons: xe, alceu al cap i no mireu la terra, tampoc es recolzeu en les portalades i a jugar a pilota. Es redona per tots i teniu que lluitar fins el darrer quinze. En la ratlla de la falta hi ha un home amb barret blau (Paco I) que ajuda a l’home bo en les marxes i marcador que també pega dos crits per animar als xicons. El pare del jugador més jove també anima (el Rull) a l’equip roig ... la treta roja se l'amolla i la pilota alça el vol cap a les carrasques de les coves, vola ben alt fent una semicircumferència estranya de dreta a esquerre per als traures dretans (sol fer la volta al revés)...serà el vent que bufa a favor dels rojos... l’equip roig resta i guanya ratlles, els blaus semblen cansats... cinc jocs seguits i es posen 8-7. Primera meta aconseguida, puntuar i passar a la semifinal. Però, com tan bé havia dit el ti Pelat, no hi ha que baixar mai els braços ni el cap. Els blaus s’animen a ells mateixos i tornen a igualar la partida a 8 jocs. Tot per decidir, el joc número 17 és molt disputat i lluitat, porten més d’hora i mitja de partida perquè escolten que les campanes toquen el tercer toc a missa. El guanyen els blaus i la partida, 8-10. S’abracen els dos equips, es desfaixen i totes i tots al centre social – cultural del poble (bar dels güelos). L’equip de casa, el roig, convida a l’equip de fora, blaus, a la pica(d)eta i l’aperitiu.

Sona el ringgg del telèfon : xe moixú, què fas? T’has dormit? Estem frissant i aspérant que vingues...

El patuet (pataouète) era inicialment un mot francès que designava el parlar alacantí/ menorquí/ rossellonès d'Algèria (emigració finals segle XIX i principis del XX). A mitjans del segle passat (XX) es va concretar en el parlar dels barris populars d'Alger, una barreja de francès, català, italià i àrab. La paraula pataouète es relaciona amb el barri de població europeua de Bab El-Oued, situat al nord de la Casbah d'Alger, pronunciat bablouette o paplouette.

Expressions en «pataouète» derivades són: faire figua ("fer figa"), faire frissa ("frissar"), a la baballah, bourricot en sentit despectiu, marronner (de "marro" en sentit d'enganyar o burlar-se), caguète (indecís), sac à puces (gos), babao (babau), ouèla ("güela"), aspérer ("esperar"), boutifarre, esclaffer, fartass ("fartàs"), la figa ta uela (expressió popular valenciana), j'ai mal aux osses ('em fan mal els ossos', amb un plural occitanitzant)...

El valencià que es parla no és,  el mateix que es pot escoltar en terres valencianes. S'han introduït curiosos modismes, gal·licismes originals i alguna que altra paraula berber. Per exemple, del diari es diu jornal; de la font, fontana; de taulell, comptuà; de l'anís, aniset; de la botija, garguleta; del passeig, promenà; dels diners, sueldo o sou, etc. El valencià s’afrancessa i el francès es valencianitza. Generalment fan referència a l'alimentació, la indumentària i les tasques relacionades amb el camp: bieta, cacaó, carrota, celerí, culotes, moixú, paté (es conserva en tot l'idioma), ridó, sicató, tricó.