Un document mancat (incomplet) i tres tresors (qualsevol semblança en la realitat és mera coincidència).

Estem ací F.J.R.M.(paco). Ànims i Força!!

Vaja per davant i quede ben clar que no sóc un científic, ni un especialista en altra cosa que no siga l’estima a la meua terra, al meu passat, és a dir, a la terra de tots nosaltres, a la nostra història. Escorcollant en un bagul de l’arxiu ens vam trobar aquest document que passe a transcriure-vos. Per cert, abans d’agafar el document, ens havem llavat les mans amb una solució higienitzant.

“La picabaralla estava servida. Les regles eren senzilles. Paret del campanar (antiga mesquita convertida en església cristiana). Dos contra dos. Cristians vells contra cristians nous o el que és el mateix, cristians contra moriscs. Francesc i Vicent contra Yussef i Alí. La partida serà a 35 tantos o 5 jocs contats de set en set i, en igual a dos, el que fa el quinze, fa el joc. L’home bo, el que millor feny del poble, “el forner del carrer trencat”. Les pilotes han acordat comprar-les al mercat (soc) del poble del costat, el del mig, on té una xicoteta paradeta, ”el vaqueter”, un vell artesà de “fer pilotes de vaqueta”. És el darrer artesà de la contornada. Aquest estiu “baixa la persiana” per vellesa (vellea) i perquè el confinament ha fet malbé el negoci. Molts mesos sense partides pels carrers curts i llargs dels pobles de la rodalia. Fem memòria recordant que fa uns mesos, l’ancià artesà, havia demanat a la universitat (vila o poble no reial)  i a l’agutzil fer un ban públic on s’oferia a fer un “tutorial presencial”, en el seu taller, per ensenyar, a qui volguera aprendre, el seu secret millor guardat : fer una pilota de vaqueta. El vell artesà no volia que es perdera el seu ofici ancestral. Ofici transmès per tradició oral. Per a ell, el seu secret era un tresor (*1), una obra d’art, perquè tot el procés és manual (amb la mà).

Però ningú es va presentar al “tutorial”. Cap “aprenent”.  

Tornem a la picabaralla. Tot havia sorgit després del primer dinar postconfinament. El vint-cinc de juliol (de 1525). Baix l’ombra de les dues moreres que hi ha a la plaça. En una morera han fet cous-cous que endolciren amb panses de giró (raïm blanc menut); en l’altra morera, els altres, havien cuinat arròs en fesols i naps amerat amb vi garnatxa (raïm morat compacte).

Es preguntareu, quina és la travessa?

El gran tresor líquid. Pagar al saurí(*2) del poble de més avall per a què “marque” aigua. Sí, els darrers anys de sequera han provocat la necessitat imperiosa de trobar aigua prop del poble perquè porten massa anys anant amb cànters a la fonteta del nap. El verger de les hortes i les foies de la muntanya estaven convertint-se en ermes.

Tornem a la picabaralla. Els excessos de l’àpat i del vi havia fet que alguns dels jugadors no estigueren en condicions saludables i físiques. A eixe problema conjuntural, hi havia d’un més gros, el despenjador de pilotes de vaqueta, “el gatet”, s’havia fet una torcedura al peu acabant el marge de pedra seca que estava fent a la jolivarda i no estava en condicions per a despenjar pilotes en cas d’encalades de les mateixes. Alguns opinaren d’ajornar el desafiu/travessa per al 15 d’agost, però les urgents necessitats de trobar aigua va fer que la majoria acordara de buscar un remei ràpid.

Quin? anar a l’alqueria de les bruixes remeieres(*3)

A peu pla, tots junts i ben avinguts, menys “el gatet” que anava a cavall de la burra, patatim-patatam, agafaren la senda del castellet (turó rocós i captivador) per la solana en busca dels remeis casolans que els sanara per a estar en condicions de jugar la partida. “Els cristians” (nous i vells) anaren preparats amb ruda en els saragüells perquè diuen i conten que les bruixes no poden fer cap mal a qui porta un brot de ruda a la butxaca (“qui té ruda déu i alà l’ajuda”). Era una vesprada de calor bascosa i pararen a beure, tots junts i ben avinguts (burra inclosa), en uns abeuradors esculpits en roca calcària....”

Malauradament així acaba el document trobat. El seu procés de degradació és molt gran. Les dolentes condicions de la casa del poble de temperatura i humitat junt uns fongs i una plaga de peixets d’argent (plata o lepisma) ha mal bé el document per a poder seguir llegint i transcrivint.

Una història d’una partida pilota que no sabrem mai com va acabar; ni tampoc si les sanadores van curar el turmell de “el gatet”; ni qui va guanyar la travessa; ni si el saurí va trobar aigua i van fer el pou.

Bon estiu!!

 

(*1) Secret que ara vos revelaré si no ho digueu a ningú perquè malgrat que ningú va fer “el tutorial” i l’analfabetisme de la societat, el vell artesà coneixia un lletraferit  del poble del costat del riu que havia estat a la fira del paper i van escriure el següent en un paper de drap: “Receptari per fer una pilota de vaqueta. Feta amb la pell del coll de la vaca o bou i dins d’ella un nucli de borra ben apretat. No és la borra de bledes, creïlles, oli, melva o abadejo i una punta de vitet. És la fibra curta del tèxtil de cardar, batanar o pentinar. La pell es posa en remulla i es fa en 8 gallons (la millor pilota) i els talles i fas 5 forats a cada galló (x3 = 15) 8 x 15 = 120 forats. També podeu fer 6 forats = 144; o 4 forats  = 90. El secret està en la cosida amb un punxó ben afilat i 5 hores de dur treball de cosir. Després es moldeja en una premsa hidràulica amb motles i es deixa secar un mes, mes i mig. Signat El Vaqueter” [Sense Data].

 

(*2) Saurí, un ofici antic i tradicional. L’ofici consisteix en “marcar” o descobrir coses ocultes baix terra amb una vareta de lledoner amb forma de “i grega”. D’altres saurins empren un pèndol. Baix la terra hi ha moltes coses ocultes, però, sobretot és l’aigua. Buscar i fer un pou perquè “fins que nos fas el forat no saps si has encertat”. Gent de bona i mala fe, bufa el vent. Sí, en temps de sequera, l’aigua és un tresor molt preat i sols els saurís estan capacitats en trobar aigua baix terra. La vareta de lledoner en els seus mans i braços fa moviments musculars i vibracions “marcant” cap avall perquè la terra emana energies i radiacions que pugen verticalment.

(*3) “Els(les) curanderos (es)” diuen i conten que si tens una digestió pesada, el millor que pots fer és una infusió de fulles carxoferes i camamirla a parts iguals. “Els sanadors” diuen i conten que si tens una torcedura del peu tindràs que fer una cataplasma amb aigua calenta i pa. Escórrer bé el pa i col·locar-lo en un tovalló calent i impregnat de vinagre (3 vegades seguides). “Les remeieres” diuen i conten que si tens mal de gola has de prendre, en dejú, mel i llima. I en dejú, no hi ha medicina més bona que ceba, all i llima per als mocs. Per al mal de queixal, barreja julivert picat amb oli i un pessic de sal. Fas boletes i te les fiques en la zona que el fa mal.

Curanderos/sanadors/remeiers us recorden a totes i tots que si necessiteu una ajuda natural per a la memòria heu de prendre 2 tasses diàries de timonet (farigola), romer(romaní) í sajolida.