Malaurament per a mi torne a estar postrat al llit de casa. Aquesta vegada perquè he tropessat dues vegades en la mateixa pedra : la del àcid úric (= la gota). Fa més de huit anys ho vaig passar ben dolorós i entre el trauma (calcificació al lligament deltoideo) i el reumatòleg (artritis psoriàsica compatible amb gotosa) hem vam traumatitzar arribar als quaranta. Però, escric per a parlat de pilota i no de salut, ha estat unes vacances de tres setmanes molt intenses (per supost al meu poble : La Vall de Laguar) amb festes incloses i tot. Enguany, per raons familiars he tocat moltes “pilotes” de tots els tamanys : de drap, de les que soles pesen 30 grams fetes amb cordell, drap i cosides per les mans dels meus besavis (tenen més de 50 anys: les pilotes) i amb les quals hem fet una petita demostració a la plaça del poble de malabarisme per parelles; de badana “va de bo” (fetes artesanalment a Agullent), per a jugar el campionat del Campanar (on no ho he fet malament : medalla i tot) i l’altre de Palma al carrer Trinquet (ací els veterans hem fet el que hem pogut i ens han deixat : cinc jocs); de vaqueta, partida de raspall (Poble Dalt contra Xàbia i escola de pilota de Laguar) al mateix carrer i les més grosses (les podeu veure en la foto) : de 15 i 30 quilograms. Sí!, no m’he equivocat en el pes, però si en què no són “pilotes”. Enguany he ajudat a sembrar, regar i collir en les hortes cassolanes del poble. Al meua poble tot és per a consum propi : tomaques, cebes, fesols, cogombres, albarginies, pebreres, carabasses i melons. Però en un bancal, on s’han mort els cirers, hem sembrat carabasses i melons “gegants”: - Una carabassa bovina que tenim exposada al restaurant “Venta del Collao” i que més endavant servirà de menjar per a un parell de porcs que estem criant a la partida de Garga; i, 5 melons que han servit de gaudi per els festers, bouers, pilotaris i menjadors de paelles.
Una retirada és una victòria diuen que deia Napoleó en l’argot militar quan les coses anaven malament. Aquesta frase és de comiat? Tinc un nuc a la gola i no m’ixen les paraules per poder respondre a la mateixa. De vegades, les paraules es resisteixen a eixir, sobretot en els moments més dolorosos o poc còmodes. No ho se, sols ho sap ell, la persona implicada i afectada. La il·lusió la té intacta 40 anys després. Com quan va començar per allà els anys 80-90 del segle passat a practicar la treta de bragueta amb les taronges tombades en l’aclarida dels bancals d’Orba. Però jo, el diumenge, no el vaig vore disfrutar com sempre, tot el contrari, el vaig vore patir tant a ell com a la seua dona. La gent major que sap més que jo em van dir a cau d’orella una frase que exemplifica el que vaig vore eixe matí al carrer del trinquet del Poble Dalt quan agafava la carrera i feia les tres passes abans d’amollar-se la pilota per treure de bragueta: cal retirar-se a temps quan encara hi ha temps de
Comentaris