L’home naix el 1913 i aprèn l’ofici d’impressor (impremta Simó d’Albaida i després emigra a Carcaixent) i ens menciona les seues tres diversions de menut : la pilota (tots els diumenges i festius. També diu que eren vistes per tot el veïnat sense que s’apostaren diners, es a dir, partides sense apostes), les celebracions religioses (l’estàndard de la Divina Pastora el portaven les xiques i els xics el de la Verge del Roser), passejar/jugar/conversar amb els amics. Fa moltes referències al poble del costat (Albaida) on va anar a viure després: el tenia poble tenia 4mil habitants i 8 retors molt influents, l’ajuntament estava baix el poder dels cacics (rics del poble), la banda de música La Primitiva Albaidense o més coneguda com El Gamell(ell escriu, Camell ?) (va ser músic d’eixa banda, 3 anys, tocant el fiscorn primer i després el saxofon. El director de la banda era fuster d’ofici i li deien Manuel Boscà. També diu que l’any 28 o 29, no se’n recorda bé, es va formar un altra banda de música : la Unión Musical o l’Aranya = poble dividit i enfrontat) i el seu casino (tertúlies, discussions de caçadors i colombaires, partides de cartes- al cau-. Parla d’altres casinos com : el Liberal, el Carlista i el Plus Ultra), la inauguració d’una sala de cinema, l’aprendre solfeig a la Casa de la Beneficència (una monja donava classe de solfeig amb el llibre del mestre Eslava i piano), pels carrers d’Albaida el coneixen com el xiquet de Benissoda que porta eixe llibre tan gran, don José Tormo home influent (sabeu qui era ? el pare del darrer ministre d’Instrucció Pública de la Monarquia : En Elies Tormo), la creació d’un grup de teatre compost de gent jove especialitzada en el sainet valencià (picaresc i divertit dirigit pels senyors Emilio Nicolau i Emilio Lerillo), estudià en l’escolania d’Agres i en el seminari San José de València on hi havia molta gent valenciana que parlava habitualment en la seua llengua materna : el valencià. Però com els obligaven a parlar en castellà, van posar en circulació un xicoteta tableta de fusta (com una targeta); el que la portava, a l’escoltar parlar en valencià a un altre, se la lliurava i així successivament. Aquell que a l’hora de dinar tenia “la targeta” es quedava sense postres. Però no hi ha mal que per bé no vinga diu Ismael ...el qui tenia la targeta podia parlar valencià i em fartava de fer-ho cada vegada que ens castigaven.... Vos comente més cosetes : diu que la disciplina era molt fèrria, no es podien discutir les ordres dels superiors, un mestre per a 120 alumnes (sí està ben escrit, ho llegit dues vegades), les vacances eren a Nadal i Pasqua (vos sona a algo? encara hui són les mateixes : país aconfessional?), les assignatures eren llatí, religió, moral, geografia universal, història d’Espanya i de l’Església (també vos sonen, no?), el sou setmanal era de 2 pessetes (= 1 cèntim d’euro) en les fàbriques del tèxtil ( en la impremta d’Enrique Simó li pagaven 1 pta. i mitja al dia), a primeries de l’any trenta ja es parlava de greu crisi de treball i sobrava gent. Finalment recorda que l’últim treball que va fer en la impremta Simó foren les targetes de felicitació nadalenques de l’empresa als seus clients i altres per al conserge del Gamell (era el 5 de gener 1931 i eixa nit va fer de negret, pujant i baixant escales per a repartir joguets als xiquets al so de la música de seua banda : el camell).
Una retirada és una victòria diuen que deia Napoleó en l’argot militar quan les coses anaven malament. Aquesta frase és de comiat? Tinc un nuc a la gola i no m’ixen les paraules per poder respondre a la mateixa. De vegades, les paraules es resisteixen a eixir, sobretot en els moments més dolorosos o poc còmodes. No ho se, sols ho sap ell, la persona implicada i afectada. La il·lusió la té intacta 40 anys després. Com quan va començar per allà els anys 80-90 del segle passat a practicar la treta de bragueta amb les taronges tombades en l’aclarida dels bancals d’Orba. Però jo, el diumenge, no el vaig vore disfrutar com sempre, tot el contrari, el vaig vore patir tant a ell com a la seua dona. La gent major que sap més que jo em van dir a cau d’orella una frase que exemplifica el que vaig vore eixe matí al carrer del trinquet del Poble Dalt quan agafava la carrera i feia les tres passes abans d’amollar-se la pilota per treure de bragueta: cal retirar-se a temps quan encara hi ha temps de
Comentaris